El Xavi Coral no es presenta a les eleccions per salvar el planeta, però també és notícia perquè ha escrit la seva primera novel·la. L’ha titulat Aprendre a esquivar les bales. I està basada en fets reals. En la vida del seu avi Josep Trullàs. En una part de la seva vida. El cas és que ens va proposar a qui escriu i a Pere Mas que li presentéssim el llibre a la seva ciutat, Terrassa. Cosa que vam fer dijous. I vist el calendari de presentacions, no cal dir que la voluntat de l’editorial és vendre molts llibres per Sant Jordi. L’he llegit aquesta Setmana Santa mentre els amics, coneguts, saludats i gent que no conec personalment ens anava explicant la seva interessant vida a Instagram. No llegeixin això com una crítica, que és la temptació que tinc. Al cap i a la fi, ho acabem fent més o menys tots un dia o altre.

Bé, quan el Xavi em va explicar que novel·laria la vida del seu avi, que havia passat pels camps de refugiats francesos al final de la Guerra Civil, vaig pensar: “Un altre llibre sobre un avi que va estar a Argelers”. Que, a veure, no ens hauríem de cansar mai d’explicar una història encara no prou explicada, però sí que és veritat que d’històries d’avis a Argelers, ja se n’han explicat unes quantes.

Es podria dir que el llibre retrata una mena de Forrest Gump català: allà on Forrest coneix Elvis, poseu-hi Queipo de Llano; on hi ha futbol americà, poseu-hi rugbi; on hi ha Kennedy, ell dona la mà al cacic Alfons Sala; on hi ha l’exèrcit… l’exèrcit

I, mira, no. Escric sobre el llibre d’un amic perquè tot el que pugueu imaginar que va poder viure un català entre 1936 i 1943 a Espanya, França i el nord d’Àfrica, Josep Trullàs ho va viure. Imagineu, però us quedareu curts. Poseu Guerra Civil, Segona Guerra Mundial, Catalunya, Espanya, França, Marroc, Ceuta, Melilla, Chafarinas i seguiu imaginant. I us quedareu curts. L’avi Trullàs va viure tot el que es podia viure. Si hagués fet fotos, seria un autèntic influencer. Com que no hi havia telèfons intel·ligents, va anar escrivint el que li passava allà on podia. I un dia del 2004 va entregar als seus nets un llibre autoeditat on explicava la seva vida. I ara el Xavi, que s’ha fet gran, ha decidit posar-hi l’emoció.

Es podria dir que el llibre retrata una mena de Forrest Gump català. Allà on Forrest coneix Elvis, poseu-hi Queipo de Llano. On hi ha futbol americà, poseu-hi rugbi. On hi ha Kennedy, ell dona la mà al cacic Alfons Sala. On hi ha l’exèrcit… l’exèrcit. Bé, uns quants exèrcits. On hi ha el Watergate, poseu-hi la incipient corrupció franquista. On hi ha la Jenny, millor la Maria. On hi ha gambes, els vapors de Terrassa.

Ah, i a més, entendreu la màgia que Xavi Coral acabés de corresponsal a Brussel·les. Resulta que a l’exili, el seu avi va acabar enrolat a l’exèrcit belga. El net va estar amb els belgues vivint de prop uns quants exilis. Dels quals, per cert, també podria escriure un llibre. I de no-ficció.

De tota manera, no escric aquest article per fer propaganda del llibre d’un amic, que també. L’escric pel que deia al començament. Mentre veia aquestes vides tan apassionants de calçotades, escapades romàntiques i esquiades familiars, llegia la vida diríem que una mica més interessant —per ser prudents— que la nostra. I òbviament, més dura, més perillosa i més penosa que la de tots els que ens queixem tant. Odio allò de "jo a la teva edat ja treballava". Però com que també em faig gran, doncs, mira, potser podríem començar per llegir una miqueta més.