A hores d’ara tot déu ha contemplat la imatge del gran tenista Roger Federer agafat de la mà de ¡Vamos!-Rafa Nadal, amb els dos esportistes d’elit plorant a llàgrima viva en ocasió del comiat professional del geni suís. Els filòsofs de la tribu han destacat que la fotografia d’un home exhibint amor i tristesa d’aquesta faisó ajuda a promoure una versió més amable i tendra de la masculinitat. Així ho feia un dels nostres pensadors de més incidència a Espanya, el vividor Gabriel Rufián, qui piulava la importància de l’escena pel que fa a “la ruptura de certs estereotips i la deconstrucció d’una masculinitat terriblement tòxica”. Res més lluny de la realitat. No cal cap mena de fotografia ni gest semblant perquè el món, i més en concret les dones, sàpiguen perfectament que els homes som una colla de ploramiques i que la nostra toxicitat no té res a veure, ans el contrari, amb el fet de somicar.

Per molt que ho fem d’amagatotis, els homes plorem constantment, car la masculinitat és en si mateixa una professió frustrant, una tara nauseabunda, una missió impossible que l’imaginari occidental ens ha encastat al cervell. No calen llàgrimes ni moixaines; els homes planyem constantment exhibint la nostra mancança, una lesió natural que té com a forma més nauseabunda la violència (i la tabarra) que hem exercit ancestralment contra les dones. Mireu, per exemple, els nostres polítics; són una contínua riuada de plors horripilants, d’una decadència vomitiva i d’una impotència ancestral. De fet, pel que fa a la nostra relació amb la femella, quan més alt és el nostre plor més majúscul acostuma a ser el nostre espantós cinisme i quanta més llàgrima hi fotem major resulta el greuge moral que volem dissimular; quanta més llàgrima hi ha, més adulteri s’hi amaga.

El capteniment dels homes i de la progressia per “deconstruir” la nostra natura tòxica em sembla tan impossible com demencial. Els homes plorem tot el dia el fet d’ésser més incapaços i tenir molta menys força i resistència que les dones. Només així s’explica que, per fingir una excel·lència de gènere, ens haguem inventat coses com ara l’esport, una activitat funesta que consisteix, com en l’exemple que ens ocupa, en dos senyors disparant-se una piloteta a grandíssima velocitat durant hores, mullats com porcs, proferint crits propers al vòmit i cercant excel·lència en el fet de tornar la bola el més ràpid possible. Quina pèrdua de temps més nauseabunda, i quin espectacle més denigrant veure les dones, aquest ésser superior, emulant aquest menester masculí en diferents disciplines esportives! Som tan estults i tanoques que les hem obligat a repetir totes les nostres dèries.

Si per alguna cosa he idolatrat Federer és justament per la seva notòria estètica femenina. Un senyor que no expressa cap mena d’ira, que realitza la seva feina amb un capteniment exemplar i que, per no fer coses sobreres, el paio ni sua

Si per alguna cosa he idolatrat Federer és justament per la seva notòria estètica femenina. Un senyor que no expressa cap mena d’ira, que realitza la seva feina amb un capteniment exemplar i que, per no fer coses sobreres, el paio ni sua. Res a veure amb aquest pobre noi mallorquí que ha de salvar la manca de geni amb una musculatura de terminator. On vas a parar, filla meva. A Federer no li cal plorar per a res, en definitiva, perquè la natura dels mascles ja té prou desgràcia a les espatlles. No m’estranya que les nostres joves més desvetllades hagin abandonat aquesta mandanga en vinagre de la masculinitat tòxica donant-nos per impossibles i cada dia inventin estris de més precisió per estalviar-se el nostre fal·lus i, sobretot, la nostra patètica i autocompassiva conversa. Un bravo per elles, que no volen repetir l’error de les seves mares i han decidit passar-se massivament al cunnilingus.

Els homes som una llàgrima constant. Admeteu-ho, estimades, i permeteu-nos si més no amagar-vos-la, i així si més no ens guardarem el conyàs del nostre cinisme al racó de pensar. Tingueu pietat, us ho demano.