Aquest diumenge una multitud de tractors envairan les rondes de Barcelona per concentrar-se a l’avinguda Maria Cristina de la capital. El camp baixa al cap i casal de Catalunya sota la convocatòria d’Unió de Pagesos, perquè ha decidit plantar cara i dir que ja n’hi ha prou de l’oblit històric del camp català a casa nostra. Els pagesos representen poc més de l’1% de la població activa i cada deu anys aquestes xifres es redueixen a la meitat. Paradoxalment, el 85% del territori de Catalunya té activitat agrícola o bé forestal.

Parlar de pagesia a casa nostra és parlar de model de país. Tots plegats ens omplim la boca amb la indústria, el turisme, el comerç… sense oblidar que un país equilibrat no pot tenir uns sectors secundaris i terciaris dignes si no ho és el sector primari. Molts cops darrerament sentim a parlar de taxes d’atur i recuperació econòmica. I se’ns oblida que en els darrers anys la renda agrària s’ha desplomat un 39% entre el 2001 i el 2015. El camp també ha patit retallades. L’Estat ha rebaixat un 74% les aportacions que feia al Programa de desenvolupament rural, i els diners que ens arriben de la política agrària comuna han baixat en 250 milions d’euros. Amb aquestes dades només vull exemplificar que el camp ha viscut el seu viacrucis particular de retallades i crisi. Una crisi que molts cops ha quedat emmascarada pels grans problemes de país que hem tingut.

El camp català avui té un problema bàsic: els deu primers operadors comercials controlen gairebé en règim d’oligopoli el 77,4% de l’oferta comercial. I d’aquí ve el pagament de preus d’una forma poc transparent. Cal no oblidar que la indústria agroalimentària és un dels principals sectors industrials de casa nostra. Si als pagesos no se’ls paga un preu just, difícilment generaran ocupació de qualitat. I aquest és un peix que es mossega la cua.

Amb cada pagès que mor sense ningú que el substitueixi som tots una mica més pobres

També cal destacar que els grans debats que tenim avui a casa nostra al voltant dels tractats comercials tenen molt a veure amb la seguretat alimentària. Amb el que mengem i les seves condicions. Perquè salut i món agrari tenen molt de sinònim. Si els tractats comercials prosperen, entraran productes agrícoles que no compleixen els estàndards de seguretat que tenen els aliments de casa nostra, i això acabarà sent un perill.

Els pagesos i pageses demanen dignitat i prestigi. Exigeixen que es compleixin les resolucions del Parlament i que treballar al camp serveixi per viure i no per sobreviure. 

El camp català envelleix. I amb cada pagès que mor sense ningú que el substitueixi som tots una mica més pobres. Necessitem un país reequilibrat territorialment. Encara que ens sembli estrany, a bona part de casa nostra no hi ha una cosa tan bàsica com cobertura de mòbil ni internet. Així és complicat modernitzar algunes explotacions. Però encara és pitjor intentar convèncer algú que es quedi a viure en un poble sense metge o mestre. Si amb les retallades hi desapareix un d’aquests dos personatges, aquesta és l’estocada de mort de qualsevol poble. I així, abandonem el camp a la seva sort i el territori s’oblida.

Avui el camp català demana mesures per no morir. I fent-ho reivindica un país reequilibrat territorialment. Perquè els pagesos i pageses són els jardiners de casa nostra.  Com bé diu el seu eslògan per a la concentració d’avui, #vullunpaísambpagesia.