Que la Unió Europea està en crisi és un fet difícilment qüestionable. Els darrers anys ha mantingut una clara política orientada a devaluar les condicions de vida dels seus ciutadans i ciutadanes i institucionalment és un vaixell a la deriva. Internament, ha guanyat el dogma de l’austeritat, i externament, s’està potenciant la venda dels principis rectors de la seva fundació, com la defensa dels drets humans i l’estat del benestar, a través de diferents senyals, i una de les més clares i concises la trobem en els diferents acords comercials que està negociant. Noms com el TTIP (acord UE-EUA), el CETA (amb el Canadà) o bé l'acord comercial amb la Xina, estan actuant com un verdader cavall de Troia dins del model social europeu.

Els acords comercials no són una rara avis en el nostre marc econòmic. Del 2005 al 2016 es van signar 163 acords de comerç preferencial. Però el que estem parlant té molt poc a veure amb el que tot acord comercial a priori hauria de contenir. Des del final de la segona Guerra Mundial, els aranzels al món han passat del 30% al 5% de mitjana. És a dir, no ens trobem davant d'acords clàssics, ens trobem davant de pactes que busquen canviar i capgirar la nostra concepció social.

Els tractats que estan en negociació tenen com a objectiu fonamental passar de la protecció dels consumidors i treballadors com a baula feble de la nostra societat, a la protecció de la inversió com a bé suprem. Un cas paradigmàtic d’aquest nou marc mental ja se l’ha trobat Barack Obama, amb el fallit acord per construir un oleoducte entre Canadà i els Estats Units, que costarà a les arques americanes 15.000 milions d'euros d'indemnització a l’empresa promotora. De la protecció social i la seguretat social entrem a l’era de la gestió del risc, de l’individualisme, en què els tribunals privats dirimiran qualsevol controvèrsia.

Qüestionar els serveis públics, la contractació pública, la seguretat alimentària, les denominacions d'origen... són elements de la nova agenda comercial mundial. En un moment en què hauríem de tendir a avançar i convergir amb el món en drets socials, l’agenda neoliberal aposta per la convergència empresarial sota la màxima que qualsevol norma no es tradueix en seguretat, sinó que és un obstacle. S’ha escrit molt sobre l’opacitat de les negociacions, però el secretisme i la manca de transparència amb què s’han portat només són un element més per a la desconfiança.

La segona gran anormalitat la trobem en l’asimetria de les negociacions en els tres grans acords que estan damunt de la taula. Pel que fa al TTIP i el CETA, Europa no juga en les mateixes condicions. Els EUA només han ratificat 14 dels 189 grans convenis de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Acords fonamentals com el dret a la negociació col·lectiva, el dret a les condicions salarials, no han estat ratificats pel gegant nord-americà. Pel que fa a la Xina, està en joc que l’OMC declari el país asiàtic com a economia de mercat. I aquí està en qüestió, especialment, la indústria siderometal·lúrgica europea.

Parlem, en definitiva, d'igualtat: no podem estar parlant cara a cara en les mateixes condicions amb un país que no respecta les normes de l’OIT, igual que les indústries siderometal·lúrgiques europees no poden establir negocis amb les mateixes condicions amb un país com la Xina, en què l’Estat subvenciona la indústria quan no n’és la propietària.

O blindem l'estat del benestar, la seguretat alimentària i la protecció social, o bé donem per fet que el capitalisme de casino ha guanyat

I en aquests moments, hauríem d’estar exportant al món el nostre model social, i no americanitzant Europa. La tria és fàcil: o blindem l'estat del benestar, la seguretat alimentària i la protecció social, o bé donem per fet que el capitalisme de casino ha guanyat. Aquesta és la qüestió. Sembla que la mobilització ciutadana ha fet rectificar els governs nacionals i el TTIP està tocat de mort. Però el perill ve del CETA: amb l’acord comercial entre els EUA i el Canadà, conegut com a NAFTA, les empreses nord-americanes tindran barra lliure a través del Canadà. I aquest acord, el més perillós de tots, està a les portes d’aprovar-se el mes de febrer. Perquè a través de complexes negociacions, sigles i confusions, estan malvenent el nostre model social.

De l'altra banda de l'Atlàntic, l'ascens de Donald Trump sembla que també ha tocat de mort el TTIP. Trump està virant cap al proteccionisme nord-americà. Però no perquè pensi que les empreses nord-americanes han de poder competir amb igualtat de condicions amb les mexicanes o les europees en condicions laborals i socials, sinó per pur proteccionisme i nacionalisme. Sembla que l’estratègia li està sortint bé, perquè la Ford ja ha anunciat la paralització d'inversions a Mèxic per portar-les a Michigan.

Deia l’expresident del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, que l’estat del benestar hauria de ser patrimoni de la humanitat. I aquí tenim Europa: com Saturn, devorant els seus propis fills, devorant el nostre món.