Anar de vacances a Porto i llogar un apartament. Baixar-te una aplicació i avisar un taxi o bé comprar per internet un llibre i que me’l portin en dues hores a casa. Aquests són alguns dels típics casos de la irrupció a les nostres vides de l’economia denominada col·laborativa. Però tot el que es ven sota aquesta denominació ni ho és, ni s'hi pot considerar.

Com tot aquell sistema que neix nou, l’economia col·laborativa té problemes per classificar-se a si mateixa. Hi ha moltes dificultats per poder-ne fer una definició clara i delimitada, però una de les més acceptades és la que recull un informe del Consell de Treball Econòmic i Social (CTESC), de Bostman i Rogers, que la considera com “un sistema econòmic basat en l’ús compartit de béns i serveis infrautilitzats, de forma gratuïta o mitjançant un preu, directament a particulars a través de plataformes en línia”. I aquí entra un triangle virtuós que té tres agents principals: les persones prestadores, les usuàries i la mateixa plataforma. I a més a més, la majoria d’aquesta economia té poc de col·laborativa, en la mesura que darrere hi ha lucre i benefici.

En aquests tres agents de l’economia col·laborativa, és on sorgeixen les controvèrsies més importants, que per mi també són tres: la relació laboral, la fiscalitat a pagar i la seguretat en el consum.

Pel que fa a la primera, fa dies hem vist els primers conflictes col·lectius fruit d’aquesta nova organització de l’economia. Són els coneguts riders de Deliveroo. Sovint gent jove, que no té cap relació amb l’empresa més enllà de la disponibilitat total. Són els coneguts com a “falsos autònoms”: tenen una relació mercantil però l’empresa els obliga a establir-se com a tals. I a partir d’aquí arriben els problemes: jornades sense ordre, si hi ha feina, es cobra i si no, no, cap conveni sectorial de referència i qualsevol accident laboral a costa del treballador. En aquest sentit, són l’exponent més nou de la mercantilització del mercat de treball, on la plataforma trasllada els riscos a les persones treballadores en forma de mitjans de producció —la bicicleta és seva—, de seguretat i les quotes com a autònoms. Aquests treballadors i treballadores són el màxim exponent de la precarietat del nostre mercat de treball i d’un sistema fragmentat de relacions laborals que dificulta la seva defensa col·lectiva en sindicats. Fins i tot, les mateixes patronals tenen dificultats per organitzar-se.

Aquests treballadors i treballadores són el màxim exponent de la precarietat del nostre mercat de treball i d’un sistema fragmentat de relacions laborals que dificulta la seva defensa col·lectiva en sindicats

El segon problema important d’aquest tipus d’economia és la fiscalitat. Per a les plataformes és fàcil, i molt, fer elusió fiscal i fer competència deslleial als negocis tradicionals, que paguen impostos de forma regular. I també és complex establir qui i com paga els tributs entre els usuaris. En aquest sentit, cal deixar molt clar que les plataformes han de tributar tant si estan establertes en territori nacional com si no. I cal una normativa europea que faciliti la traçabilitat dels impostos pagats per evitar entrar en un forat negre fiscal.

I finalment, les persones usuàries. Cal delimitar responsabilitats, i sobretot, que siguin transparents. La confusió sobre si l’activitat econòmica és amb afany de lucre o no, en delimita l’assumpció.

Ens trobem en una nova era. La digitalització és i serà una realitat. És veritat que ens haurem d’adaptar. No podem negar els avenços tecnològics ni tampoc les noves formes de treball ni de consum. Però cal delimitar clarament quan la relació laboral és dependent o autònoma: tenint una legislació clara al respecte, o estàs en el règim general de la seguretat social o bé al d’autònoms, i cal que les empreses deixin de fer trampes al solitari. I que deixin d’enganyar els treballadors.

Com a consumidors també tenim poder. Hem de ser capaços d’assenyalar aquelles empreses que paguen i tributen on toca i que tracten bé els seus treballadors. Si no, el dúmping i la deslleialtat cap als qui ho fan bé ens acaba afectant com a societat.

No podem fer que el progrés tecnològic ens porti més precarietat en comptes de més benestar. No pot ser que aquesta nova economia s’associï al frau fiscal i a la inseguretat. Cal posar-nos mans a l’obra. Perquè si no, hi acabarem perdent tots.