La setmana passada el Consell Interuniversitari de Catalunya va aprovar una moratòria temporal en el requisit d’assolir el nivell B2 d’una llengua estrangera –anglès, francès, alemany o bé italià– per a l’obtenció dels títols d’estudis de grau universitari.

És evident que si volem ser una economia competitiva, necessitem que els nostres alumnes parlin idiomes. Avui en dia a molts llocs de treball, el coneixement de l’anglès es dona per descomptat mentre que una quarta llengua –a més a més del català i el castellà– comença a ser imprescindible. Però el que no podem fer és traslladar la responsabilitat de l’aprenentatge dels idiomes a només una de les parts, sense facilitar-ne l’aprenentatge.

M’explico. L’anglès s’ensenya –que no s’aprèn– des de ben petits a les escoles. Aquells nens i nenes que tenen la sort de tenir progenitors amb un nivell adquisitiu alt poden anar a classes de reforç en acadèmies fora de l’horari escolar. I els més afortunats fins i tot aniran a qualsevol país que el tingui com a llengua nadiua a fer una immersió. Ara bé, els que mai hem tingut la sort que els nostres pares i mares ens ho poguessin pagar hem hagut d’anar trampejant amb l’anglès, a còpia de constància i de més bona fe que no pas una altra cosa. I aquesta realitat ens ha situat al punt de partida amb un desavantatge clar. El debat que hauríem de tenir és qui i com s’estudia l’anglès a l’escola.

El debat que hauríem de tenir és qui i com s’estudia l’anglès a l’escola

Quan ets adult, tens diferents opcions. Per començar, hi ha les Escoles Oficials d’Idiomes, de la xarxa pública. Us repto a intentar aconseguir una plaça. Complicadíssim! Cada any es queda gent fora tot i que és evident que s’han incrementat les places en els darrers anys. I les taxes, en plena crisi, es van apujar exponencialment. El pròxim curs el cost serà de 286€. Difícil tenir plaça i complicat pagar-ho.

Si no tens la sort d’entrar-hi, pots mirar les escoles d’idiomes de les universitats. També increïblement cares. Finalment et queda l’opció d’alguna acadèmia privada o bé algun Institut dels països estrangers (Institut Britànic, el Goethe alemany o l’Institut Francès, per exemple) amb uns preus desorbitats i uns horaris fora de lloc. Un curs de 14 setmanes a l’Institut Goethe per aprendre alemany et pot costar 930€, clarament a l’abast de poques butxaques. I a l’Institut Francès, un curs de 90 hores val 915 €. També hi ha l’opció d’inscriure’s en algun dels cursos de formació contínua, molt fragmentats i sense garanties de traçabilitat.

Al final, com deia, també et queda la possibilitat d’anar a una acadèmia privada, amb uns preus que fan que no pugui accedir-hi tothom.

Ens exigeixen idiomes. Però no és fàcil. I no ho és perquè mai ens ho hem cregut com a país

Als preus i horaris desorbitats hi hem de sumar el factor territori. La xarxa d’Escoles Oficials d’Idiomes ha crescut en els darrers anys, com he situat al principi. Però una persona que viu a Montblanc, si té sort i aconsegueix una plaça, ha de desplaçar-se fins a Valls. Fer quilòmetres en vehicle propi, amb el sobrecost que suposa, ja que el transport públic és inabastable per horaris.

Ens exigeixen idiomes. Però no és fàcil. I no ho és perquè mai ens ho hem cregut com a país. Si tens diners, tot és molt més fàcil. I si la teva procedència és d’una família benestant encara millor, ja que tindràs mig camí fet.

Si volem un país cohesionat, amb igualtat d’oportunitats, també hem de parlar d’idiomes. No és un debat accessori. De com aprendre’ls, de la forma però també del fons. Com s’ensenya l’anglès, el francès o qualsevol altre idioma i qui hi té accés. Moltes famílies fan uns esforços ingents cada mes per pagar acadèmies o colònies lingüístiques. Molts treballadors i treballadores, moltíssims, senzillament no s’ho poden permetre. Ni per horaris –cada cop hi ha més jornades irregulars–, ni per territori, ni per economia.

Cal buscar solucions. Cal que l’aprenentatge efectiu dels idiomes estigui a la cartera pública amb garanties. Amb accés universal i a preus assequibles. I amb reequilibri territorial.

I sobretot ha de ser un tema clau de país. Perquè com diu en Raimon, “si només els rics estudien, només els rics sabran”.