Circula per Madrid l'espècie que Espanya anirà a les terceres eleccions perquè aquest és un escenari que beneficia el PP i el PSOE. Així, d'una tacada, Espanya tornaria a un cert bipartidisme perquè els més perjudicats serien Podemos i Ciutadans. Els que sostenen aquesta teoria la van veure reforçada amb el CIS que s'ha donat a conèixer aquest dilluns i que, malgrat presentar un mapa electoral no gaire diferent del del 26 de juny, ve a incidir en el lleuger declivi de la formació morada i del partit taronja. En canvi, populars i socialistes en surten més ben parats i, fins i tot, Pedro Sánchez puja un punt la seva intenció de vot.
Tinc la impressió que els que sostenen aquesta idea descompten també una anàlisi imprescindible en aquest cas: el perfil de Mariano Rajoy. El president en funcions treballa la seva reelecció a mig gas. En part, suposo, perquè és agost. Però també perquè sap que fer molt soroll en aquests prolegòmens és, sobretot, despertar moltes expectatives i que el seu fracàs sigui més evident si no aconsegueix, al final, la seva anhelada investidura.
L'estratègia del PP no seria, així, gaire diferent de la que va portar al govern espanyol a no demanar en el seu dia el rescat en plena turbulència econòmica. Les empreses de l'Ibex 35 estrenyent Rajoy perquè el demanés al BCE, el president esfullant la margarida i zas!, la solució vindrà sola en forma d'un gran ajustament econòmic... però sense rescat.
Però, al costat de l'èxit de la inacció en el tema del rescat, també hi ha el fracàs del tema català. El temps no sembla haver ajudat el govern del PP i l'última enquesta del CEO donava, per primera vegada, la victòria a l'independentisme en un referèndum. O sigui, que caldrà veure què acaba fent Rajoy, encara que el normal és que faci de Rajoy.