Ara que s’ha exhaurit el termini per presentar coalicions, un grup de persones ha posat en marxa la idea de fer una agrupació d’electors que substitueixi els partits per fer una llista unitària de l’independentisme.

La llista unitària és una mala idea perquè no tothom està d’acord en què cal fer. Això mateix va passar després del 27-S. Quan passa que no tothom està d’acord, sempre hi ha una distància entre el que es diu públicament en nom de la coalició, i el que es diu privadament de manera sincera. I tot i que sempre existeix, aquesta distància, quan el marc polític des del qual es treballa és “la unitat", el perill es redobla quan s’institucionalitza i ens trobem, al final del camí, en la situació marciana i perillosa de declarar la independència sense ni tenir res a punt, ni estar disposats a fer res per fer-la efectiva. 

Un dels problemes que ens han dut on som té a veure directament amb això. Intento explicar-ho: durant tota la primavera del 2017, els membres del govern de tots dos partits estaven segurs que el govern espanyol no permetria la celebració d’un referèndum, ni tan sols com a 9N-bis. Per tant, la clau era que ni ERC ni el PDeCAT havien de manifestar les seves opinions sobre què calia fer en cas que se celebrés el referèndum i es guanyés. L’únic que havien de fer era deixar clar a l’electorat que ells a) estaven organitzant un referèndum i b) que ells estaven a favor de la unitat del sobiranisme. Així, quan el referèndum no es pogués fer, la culpa seria de l’Estat, i PDeCAT i ERC es podrien presentar a les eleccions afirmant que havien fet tot el possible per fer-lo, i tindríem segones plebiscitàries, amb llista unitària o sense, però potser amb les tornes canviades: ERC al davant, i PDeCAT maquillant la davallada, o corregint-la amb Puigdemont de candidat. 

A partir de l’estiu, però, alguns departaments del govern i dels partits, es van posar a treballar seriosament en l’organització del referèndum. La tesi de fons encara era que no es permetria fer un referèndum, però potser alguna cosa sí que es permetria, i per tant, calia tenir alguna cosa a punt, encara que fos per fer un referèndum emmental (amb forats). L’important era que l’altre partit de la coalició no pogués culpar-te de no haver fet res. I, en tot cas, si algú havia de ser acusat d’incompetència, es fes de manera natural, i no calgués assenyalar-ho: que ho veiés tothom. En les previsions més optimistes, el referèndum es podria celebrar en format 9N-Bis, però la conseqüència immediata d’això serien eleccions i no pas cap declaració d’independència. Això explica que algunes conselleries no fessin res, “perquè no veien la jugada”, o que en les conselleries que sí que feien coses, com la d’Economia, els seus responsables admetessin en trucades privades ara fetes públiques que no estaven a punt per declarar la independència. 

De nou, es tractava d’un joc de la gallina, com aquelles escenes de pel·lícules ianquis, on dos cotxes acceleren cap a un abisme i perd el primer conductor que salta del seu seient i rodola per terra. Els departaments controlats per Junqueras, potser els més actius en organitzar el referèndum, estaven segurs que el conductor del PDeCAT saltaria del cotxe abans d’arribar a l’abisme, i el conductor del PDeCAT estava convençut que la incompetència d’ERC faria que el cotxe republicà s’espatllés davant de tothom abans d’arribar a l’abisme, perquè l’Estat posaria prou atzucacs per demostrar a tothom que un referèndum era impossible amb l’Estat en contra. 

Per molt benintencionades que siguin les agrupacions d’electors i les crides a superar els partits a partir de la unitat, és un error i cal dir-ho

Aquests mals provenen de la llista unitària perquè resultava impossible plantejar discrepàncies o divergències en públic. El marc polític i psicològic del sobiranisme aquests anys ha estat que calia anar tots a una sense fissures, i per tant, qui públicament assenyalés que l’estratègia era incorrecta, les intencions últimes poc clares, o la tàctica concreta equivocada, com que feria aquesta unitat, immediatament creava un problema i calia corregir-lo. L’incentiu per tothom era dir que tot estava planejat, ho sabés o no, que tot anava bé, encara que no es parlés del que calia parlar, i que tothom confiés que hi aniríem plegats, encara que íntimament ho dubtés. Es pressuposava que ho arreglaria l’oposició de l’Estat, o ja es parlaria en privat, o quedaria clar a ulls de tothom qui era el que tenia major compromís amb la unitat i qui anava per lliure amb mentalitat electoralista. 

És cert que alguns d’aquests problemes no se solucionen amb llistes separades, però amb una llista unitària s’agreugen perquè no és cert que tot el sobiranisme estigui d’acord amb el que cal fer. Amb una llista unitària de nou oferiríem una aparença d’unitat al voltant d’unes idees que no generen consens amb l’esperança que els fets ja les corregiran, i tornem a començar. 

Que no hi hagi consens és bo. És molt bo. Ningú no pot veure tot el camp de joc alhora, i ningú no pot considerar totes les opcions, perquè cadascú de nosaltres en sap més d’una cosa que d’una altra, i tenim biaixos ideològics i fruit de l’experiència personal. És important que hi hagi algú que tingui la força, electoral i parlamentària, per poder dir: no estic d’acord amb aquesta via i n’hem de provar una altra per tal i tal raó. I que això es faci públicament i tingui conseqüències electorals. La democràcia és això: no pas tenir raó, sinó corregir-se les insuficiències els uns als altres, i aleshores sí, arribar a acords a partir de renúncies. 

Ja sé que hi ha coses que mirant d’independitzar-te d’un Estat hostil no pots dir públicament, però n’hi ha moltíssimes que sí, i que no les estem dient perquè tenim por de trencar la unitat, en lloc de preocupar-nos de saber si aquesta unitat porta a bon port o estem anant tots junts cap a la inanició o l’abisme. 

Per molt benintencionades que siguin les agrupacions d’electors i les crides a superar els partits a partir de la unitat, és un error i cal dir-ho. Els partits, amb tots els seus defectes, tenen moltes virtuts: entre d’altres, que tenen gent que coneix l’administració i saben calcular quins riscos volen córrer per aconseguir el que somien. Els hem d’exigir que ho facin explícit en un context plural justament perquè som en un moment excepcional i no podem descartar cap idea en nom de la unitat. I això ho dic en defensa tant de qui voldria fer un camí més llarg i lent com de qui el vol més ràpid i expeditiu. Necessitem tota la intel·ligència que tenim a l’abast, i això implica confrontar les idees en públic i endreçadament. La sort és que tenim un mecanisme perfecte per fer això: el Parlament. Però calen veus diverses amb torns de paraula propis i amb necessitat de fer valer els propis arguments i forces. És urgent fer explícita la relació de forces. 

És la pressió per fer veure que estem tots d’acord quan no ho estem el que ens ha dut a un escenari en què s’ha declarat la independència sense tenir res a punt ni haver pensat què implicava voler-la fer efectiva. Tothom va pensar que l’altre saltaria del cotxe abans, o l’Estat li espatllaria l’invent. I al final, condemnats a la ignorància de les raons de l’altre, va ser Thelma i Louise, el cotxe volant sobre l’abisme.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat