Com més hores passen més cara de Barrabàs fa M. Rajoy. Els mitjans de Madrid l’aclamen satisfets, enfervorits, embadalits, “Barrabàs, Barrabàs, volem Barrabàs”. També se sent l’inevitable proclama tradicional de “Vivan las caenas” que podria resumir el temps polític espanyol d’avui i de sempre. Ara ja estan contents, ara ja tenen empresonat Carles l’Ardit, ja tornen a escopir una altra vegada contra Carles el Molest, el Tossut, contra el Príncep Valent, ja s’acarnissen una altra vegada contra el president de tot un poble quan no es pot defensar, contra l’Astèrix dels ciutadans malcontents, dels disconformes, dels independentistes, contra el bon líder dels catalans. I no, Carles Puigdemont no és un polític. Si entenem que un polític hagi de ser un personatge vacil·lant sense principis ni moral com ara Enric Millo o Ramon Espadaler —els democratacristians sempre són els millors imitadors de Giulio Andreotti— o un mer delegat de sucursal bancària com Miquel Iceta, com Xavier Domènech, com Xavier García Albiol, ben dòcils i combregants amb rodes de molí.

A tot Europa, a tot el món democràtic, passa el mateix amb els polítics professionals, amb els que viuen tan bé de la política, amb els que viuen estupendament de promeses incomplertes. Són persones grises que han perdut tota esperança en un món millor, dins del cor els ressona el vers de Dante, poderós: “Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate” (deixeu tota esperança, els que hi entreu). Per no quedar en evidència fan qualsevol cosa per desfer-se dels incauts que tenen un compromís amb els electors, dels polítics ocasionals que només ocupen càrrecs per dur a terme un mandat popular. Com ara el simpàtic periodista d’Amer, Carles Puigdemont, que va ser votat, primer com a diputat i després com a president, per a dur Catalunya fins a la independència. És l’independentista que va besar la bandera espanyola. Els que van d’espavilats no el poden sofrir, els que diuen que saben com funciona el món se’n riuen, els mediocres, els miserables, no li tenen cap respecte. Però el fet és que Espanya cada dia és més una presó i Catalunya és un ideal, una força d’emancipació democràtica, republicana. Un projecte viu, determinat en la millora de tota la societat. Una força indestructible perquè és una causa legítima i majoritària en la societat catalana. La vida és molt llarga i dona moltes voltes, no sé si vostès ho sabien.

Si Angela Merkel l’any 2015 va fer plorar una nena refugiada palestina dient-li, sense necessitat, que la fotria fora del país, ¿què no farà amb Carles Puigdemont, amb el català molest? Merkel pertany a aquestes persones que s’estimen més obeir un reglament que gestionar la complexitat de la vida imprevisible, que s’estimen més fer política econòmica que fer, senzillament, política. Quan l’empatia humana, quan la iniciativa política, són nebuloses difícils de gestionar sempre és més fàcil refugiar-se en les lleis que no ho preveuen tot, limitar-se a les receptes de cuina que no sempre maten la fam. Deia el baró de Montesquieu que “no hi ha cap tirania més cruel que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i amb els colors de la justícia”. Estaria molt bé que els partidaris de l'statu quo s’estimessin més Barrabàs i continuessin crucificant els dissidents, els presidents, els rapers, els mecànics, els periodistes. Estaria molt bé si no fos que la democràcia que tenim s’ha convertit en una pantomima, en un engany. Si no fos que la nostra societat avançada, del primer món, lliure i no sé quantes coses més, ens fa morir de vergonya.