Vet aquí que parles o escrius d’allò, indirectament i amb prudència, pel que pugui ser, i aleshores passa que cadascú entén aquest allò com vol, d’acord amb el que en aquell moment té al cap, no hi ha res a fer. Ja deia el clàssic —el clàssic és Joanot Martorell, que se us ha de dir tot— que “ningú no s’ha de sorprendre de res del que vegi, ja que cadascú veu amb la seva fantasia”. I amb fantasia i perversa intenció política s’ha volgut veure violència on no n’hi ha, on només hi ha clavells, desig de llibertat i prudència. Tampoc han volgut ser correctament interpretades les crides a la fermesa de l’independentisme davant l’ofensiva repressora de l’Estat espanyol, confonent-les interessadament amb insinuacions que apel·laven a la violència, a la confrontació armada. Digueu, ¿amb quins homes i amb quines armes? És versemblant que des de Madrid parlin de cop d’estat i el comparin amb el moviment d’alliberament nacional de Catalunya perquè la història d’Espanya, des del segle XIX fins als temps de Tejero, s’assembla més a la història d’una república iberoamericana, sempre en mans dels militars, que no pas a les grans nacions d’Europa amb les que, sense fortuna, malda per equiparar-se.
La similitud no és en la realitat sinó en els ulls que miren. Cap moviment independentista d’enlloc ha estat qualificat de colpisme pels seus adversaris, només a Madrid, ja que és la seva manera de mirar i de pensar. Cadascú té al cap el que té i té els referents de cultura política que pot tenir, i no uns altres. Cadascú veu amb la seva fantasia i per això avui mateix es parla de desnazificar Catalunya quan el que es vol fer, en realitat, és esborrar la influència del catalanisme polític en la nostra societat. Dels nazis i del règim de Hitler, la classe política espanyola en sap molt, són antigues lectures abrandades de joventut que sobreïxen com un adoctrinament, com una mitologia wagneriana. Més que a la mateixa Alemanya no hi ha més fascinació pel III Reich que avui a la gloriosa Espanya. José María Aznar es definia en la seva joventut com a falangista, això és un fet. I que la seva plataforma política actual es diu FAES, FA-ES, és a dir, FAlange ESpanyola. I que encara que Manuel Fraga, mantenidor de les essències del franquisme, fundador del PP, quedés fascinat per la democràcia anglesa durant la seva època d’ambaixador no treu que el règim de 1978 sigui una pervivència de la legitimitat política sorgida del 18 de juliol de 1936 a través d’un pacte amb el PSOE. Una legitimitat que va rebre del Cap de l’Estat i Generalíssim Franco l’aleshores príncep Joan Carles de Borbó en sessió solemne de les Corts Espanyoles el 23 de juliol del 1969. Només per vergonya de la pròpia misèria genètica, de la seva indecent, impresentable procedència, l’actual règim espanyol actual acusa de nazisme el catalanisme polític, que sempre ha estat democràtic i progressista. Fixeu-vos si podem arribar-ne a ser, de nazis, els catalanistes que al president Lluís Companys, líder independentista, el van arrestar els autèntics nazis, que va ser extradit i afusellat pels amics dels nazis, i que avui és ridiculitzat i escarnit pels fills d’aquells amics dels nazis. Fixeu-vos si n’arribem a ser, de nazis, els independentistes, que no hi tenim res a veure. És la vella estratègia del maltractador, que acusa la víctima indefensa de violència, que l’acusa de la seva pròpia maldat. Que s’espolsa els seus crims per culpabilitzar la víctima i per continuar maltractant-la fins a derrotar-la.
L’única violència que hi ha avui a Espanya és la violència de l’Estat, la resta és una fantasia política destinada a desacreditar internacionalment l’independentisme. L’Estat espanyol va organitzar el terrorisme dels GAL, també el cop d’estat del 23 de febrer, això són fets, mentre que la Generalitat de Catalunya ha fundat escoles i biblioteques, ha fet realitat el cos dels Mossos d’Esquadra, una de les millors policies del món. La realitat és tossuda i acaba imposant-se. De la fantasiosa, falsa, violència dels independentistes en va parlar un senyor anomenat Gregorio Morán fa mesos, avui en parla Raúl del Pozo, en parlen els oportunistes Javier Cercas i Eduardo Mendoza, en parla qualsevol defensor de l’actual Estat espanyol, però no només per difamar perversament l’independentisme, sobretot es fa per justificar la brutal repressió violenta que es prepara a Madrid. Quan demà o passat demà ells posin la violència i nosaltres la patim, cal recordar sempre això, sobretot això. La mentida té les cames molt curtes i la fantasia del mal no es pot mantenir indefinidament en el temps. La propaganda mentidera sí que és pròpia dels nazis, va durar però no es va poder mantenir. L’independentisme és pacifista i només pot guanyar si es manté serenament, dignament, tossudament, com la víctima que és. Ara cal suportar els cops, la violència, no n’hi ha una altra.
(Continuarà)