No tenen cap plet amb la justícia ni per sang ni per or i voldries saber què en pensen fer, què en faran, del president Artur Mas, de Joana Ortega i d’Irene Rigau. I el passat divendres vas i mires per televisió com es reprèn el judici, al magnificent Palau de Justícia de Barcelona, amb una inquietud estranya, intuint que alguna de grossa en passarà. I vet aquí que mentre el president Jesús María Barrientos Pacho dóna la benvinguda ja t’has quedat de pedra, atònit, als dos segons de posar-t’hi. Ha fet una cosa, després veurem el què, ha passat una cosa que és com si, de sobte, i davant de la indiferència general de tothom, veiessis com el president de la sala es ficava la mà a la butxaca interior de la toga i es treia un enorme cigar, llarg i gruixut, el repassés amb la mirada, l’encengués i es posés a fumar amb parsimònia. No, en realitat no es va posar a fumar, la veritat sigui dita, no va fumar gens, però això és un qüento i aquest qüento del judici s’explica d’aquesta manera per fer-nos comprendre, perquè qui vulgui saber sàpiga exactament com es va sentir una part del públic. Fou com si l’autoritat s’hagués posat a fumar. Com si el fiscal hagués fet el mateix, com si s’hagués embocat un Montecristo magnífic, sense rival. Com si hagués fumat amb plaer i s’hi hagués estat més de dues hores, tranquil·lament perquè el tabac és de gran qualitat i no admet destorb ni cortapisa.

No, no es va fumar a la sala, però és com si s’hagués fumat. Almenys per a alguns. Fins fa relativament poc es podia fumar. I de la mateixa manera que hi ha gent que no dóna importància al fumar, també n’hi ha que en queda molt ofesa. Continuem amb el qüento. Diries que estan fumant. Cent per cent segur no n’estàs però et sembla molt que en una vista no es podia fumar. Ni el fiscal ni tampoc el jutge. Així et sents. Però cal admetre abans que res que, de lleis, en saps molt poc. Gens, vaja. I és curiós que així que et trobes amb algú que coneix bé aquest submón, escassament tocat pel sol com els abismes submarins, t’entra una fal·lera de saber-ne encara menys, de nedar fins a la superfície i tornar-te’n ben eixut a casa. En un judici s’hi troba a faltar tant el sentit comú com l’oxigen que millor que no et fumin. Que no et fumin, fins a tal punt que si pots, i com algunes persones honrades, presumiràs de no haver-hi tingut mai res a veure, de no haver trepitjat mai cap tribunal, ni per sang, ni per or, ni per re. Es veu que una cosa són els que jutgen i una altra els justiciables.  Es veu. I es veu també que tenen un sentit molt particular de la democràcia quan critiquen la manifestació per fer costat al president Mas. Jo he vist manifestacions davant del Tribunal Suprem dels Estats Units, a Washington, fent ús del dret a la lliure expressió, amb les seves pancartes improvisades. Que no et fumin, per tant, no deu tenir gaire importància, segur que no.

Quan han estat jutjant el president i les conselleres, per deferència simpàtica, al principi, han emprat el català però, només per cortesia, per qüento, per fer un xic de comèdia

Tot i que molts ens hem sentit fumats, que ens fumen. Ha estat com si s’haguessin fumat la Tabacalera sencera al davant nostre quan s’ha menystingut el català. Quan el fiscal afirma ―i això ja no és qüento ni fantasia―que perquè el que pensa dir és molt important parlarà en castellà. I s’hi està més de dues hores. I el jutge parla en espanyol reiteradament i ple de joia. Dit d’una altra manera: que quan han estat jutjant el president i les conselleres, per deferència simpàtica, al principi, han emprat el català però, només per cortesia, per qüento, per fer un xic de comèdia, perquè a l’hora de la veritat, a l’hora de les conclusions finals, a l’hora de sol·licitar un càstig ferm, es fa servir la llengua de totes les llengües, l’única llengua real en la qual s’imparteix justícia a Catalunya. La llengua dels jutges, que és ben diferent de la dels justiciables, es veu. La llengua dels jutges, la del poder. ¿Per què no s’ha respectat la llei de Normalització Lingüística davant d’aquestes autoritats catalanes sotmeses a judici? ¿No és llei aquesta llei? ¿Per què amb els cambrers sí i amb els jutges no? ¿Per què s’ha trobat tan natural que unes lleis siguin absolutament obligatòries i altres no? ¿Per què els jutges no es fan respectar a ells mateixos donant exemple en complir i fer complir les lleis? Com que sempre en tenen una per dir i segur que podran trobar una justificació legal, una jurisprudència ad hoc que els protegeixi, no hi insistiré. I callaré el que penso, que és exactament el mateix que pensen vostès, lectors. Quina gent. Callaré no sigui que la setmana vinent hagi d’escriure a mà i des de presidi.