Carles Puigdemont és el gran guanyador de les eleccions d’ahir. Carles l’Astut, Carles l’Audaç, Carles el Decidit és avui també, és avui sobretot, és avui sense dubtes, Carles el Victoriós. Contra els pronòstics interessats, el tenaç polític d’Amer ha estat l’assenyalat pels ciutadans per continuar dirigint la política independentista, per dibuixar el destí serè del nostre poble, l’esperança nacional catalana pocs dies abans de Nadal, com una benedicció pasqual, com un valuós regal cagat pel tió ancestral, pel tió nascut de l’agre fecund, de la terra nostra, pel tió bastonejat per les forces d’ocupació espanyoles. Feia una mica de pena —i de gràcia també— veure l’afònica Inés Arrimades recordant sense convicció que havia guanyat les eleccions amb només 37 dels 135 escons del Parlament del Parc de la Ciutadella. Les cares dels altres líders espanyolistes, en saber els resultats, també han estat eloqüents i alliçonadores, especialment la del fals conciliador, la del còmplice i indigne Miquel Iceta, el regionalista que aspirava a ser encara un altre virrei de la llista, un altre Jordi Pujol que parés la mà, una altra rèmora, una altra toia.

Carles Puigdemont, però, no té al darrere un partit, només una excel·lent col·lecció de diputats, tots fills dels seus respectius pares. I, per la seva banda, Esquerra Republicana té una excel·lent maquinària política, un partit cohesionat i eficaç però sense un líder prou convincent per guanyar les eleccions. El martiri real, dolorós, d’Oriol Junqueras, la bona voluntat i excel·lent tasca de Marta Rovira o els sopars de duro de Joan Tardà, tot plegat, no ha estat suficient per imposar un canvi en la direcció de l’independentisme polític. Quan la implacable llei de la necessitat s’acabi imposant en benefici del moviment d’alliberament nacional català, s’esdevindrà que el president sense partit i el partit sense president s’acabaran trobant, no només per assegurar una majoria parlamentària sòlida i operativa per batallar contra Espanya. Sobretot per crear el que la majoria de la societat catalana reclama, un gran partit nacional, una mena de Partit Nacional Escocès, una mena de Partit Quebequès, una força catalana de centre esquerra que integri, en primer lloc, els homes i dones d’Esquerra Republicana, juntament amb els homes i dones del president Puigdemont, tots aquells que no han quedat enterrats per la vergonya i la brutícia de Convergència Democràtica. Ideològicament són el mateix, i gràcies al diable, no són la CUP ni parlen en femení per fer-se els progres. Són el mateix des del punt de vista independentista i també des del punt de vista social. De la mateixa manera que, a Itàlia, l’Olivera majoritàriament comunista va saber escollir com a cap de files el democratacristià Romano Prodi, de la mateixa manera que l’Esquerra Republicana de 1931 va saber escollir com a líder tot un liberal com Francesc Macià, l’Esquerra Republicana de Junqueras ha de poder atreure el centre liberal que representa avui Carles Puigdemont. Perquè Puigdemont és el president escollit. Amb els pesos i contrapesos que calguin, amb la bona harmonia que sigui necessària, Esquerra ha d’integrar tots els independentistes que no siguin anticapitalistes ni maximalistes, com va saber integrar personalitats tan diverses com Josep Tarradellas, el grup del diari L’Opinió i Lluís Companys.

Carles l’Audaç i la seva llista no poden dur-nos a la independència sense la bona Esquerra ni la bona Esquerra pot encapçalar les iniciatives que han de crear la nova república sense el President i el seus. Mentre no tinguem un altre panorama polític podem, per ara, almenys avui, donar crèdit a la capacitat de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana per reconduir l’economia, per fer una política de classe mitjana que és l’autènticament amenaçada per l’espoli de Madrid. De fet, Puigdemont, el grup de Puigdemont i Esquerra Republicana tenen, sobretot, un projecte moral, que neix del realisme i no del patrioterisme, que neix de la necessitat d’oferir un futur estable, plausible i digne per a Catalunya. El nostre vell país humiliat i apallissat necessita la vella moral de les coses fetes com cal, una vella moral que no té res de vella. Catalunya, com a república, té l’oportunitat de viure una nova realitat moral que ens deixi dur a terme, d’una vegada per totes, les propostes mudes dels llibres independentistes que discrepen del convencionalisme i de la inèrcia espanyoles. Una vida honrada al marge dels fanatismes, de la força bruta i de la mentida, una vida en una nació en la que creiem i en la que volem viure. Una mena de Bèlgica republicana. Si ses eminències dels partits independentistes tenen a bé escoltar-me, és clar.