Ara que és estiu he pogut veure el Molt Honorable Artur Mas en banyador, dalt d’un iot. Es veu que fa vacances mentre que d’altres no en fem, perquè mira tu, aquest món traïdor és molt injust. I tampoc no s’hi val al ressentiment social, a veure si ara serà culpa d’Artur Mas que alguns, molts, força gent, això no ho sé, no fem vacances perquè no podem. No es pot. I tampoc no sé si aquest exhibicionisme estival, tal i com està l’economia, tal com està la popularitat dels polítics en general i la del president en particular, tal i com el moviment independentista està falcat, entre uns i altres, no sé jo, dic, si aquest exhibicionisme en iot, si aquesta fal·lera pel bany mediterrani, és la imatge que necessita el Molt Honorable president Mas. Oimés quan la caixa de solidaritat de les entitats independentistes ha acabat de pagar els 4,9 milions d’euros que el Tribunal de Comptes espanyol exigeix a Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs per l’organització de la consulta no vinculant del 9 de novembre. Un cop satisfet aquest capitalet de res es veu que els quatre represaliats recuperaran les seves propietats privades embargades, podran disposar del que és legítimament llur. Si més no, fins que els poders de l’Estat vulguin, perquè sembla clar que en qualsevol moment poden empescar-se un nou delicte, una nova excusa, un nou abús d’autoritat per plomar a consciència els principals dirigents d’aquella data històrica. Quan l’independentisme polític caminava a l’hora i els partits no s’entremataven a cada moment. Sembla mentida, quins temps aquells.

Tampoc no estic gaire segur que això de la caixa de solidaritat, que han dut endavant l’ANC i Òmnium, sigui gaire útil per a l’independentisme. Per als interessats no hi ha pas dubte. Però ¿per què hi ha d’haver una caixa de solidaritat que el que està fent, en realitat, és transvasar gairebé 5 milions d’euros de mans independentistes a les mans de l’Estat repressor? Els diners són poder, llibertat de moviments. Les caixes de solidaritat o caixes de vaga tenien, històricament, la finalitat d’assegurar que els vaguistes poguessin menjar durant el temps que es negaven a treballar i, per tant, no cobraven cap setmanada. A la cèlebre vaga de la Canadenca de 1919 els treballadors es van organitzar molt bé. A més a més d’una caixa de solidaritat es va crear un banc d’aliments i de carbó perquè les llars dels vaguistes no quedessin sense pa ni sense escalf. Els disconformes amb l’empresa aconseguien d’aquesta manera enfortir-se i resistir bé, molt millor que els seus rivals. L’estratègia de desgast econòmic era suïcida per als empresaris que, al capdavall, van haver de cedir a les exigències dels treballadors. Amb la innovadora caixa de resistència que ara han inventat els dirigents de l’ANC i d’Òmnium el desgast és només per a l’independentisme i no per a l’Estat espanyol. És una caixa de solidaritat que no serveix per continuar cap lluita sinó per precipitar la rendició que alguns ja han començat a dissenyar. I l’estratègia que té ara l’espanyolisme és la d’empobrir tota la classe política independentista perquè acabi agenollant-se. Em temo, però, que les persones que s’han rascat la butxaca per omplir la famosa caixa no tenen cap intenció de plegar veles amb això de la independència. I demano perdó per haver fet, un cop més, una metàfora marinera tot parlant d’Artur Mas el navegant, d’Artur Mas, el que no pot deixar de navegar.