L’independentisme que vol que guanyi Mariano Rajoy és exactament l’independentisme que va per llarg, però molt a llarg terme, una cosa així com el socialisme del PSOE, un socialisme tan poc socialista i tan lent, tan poca-solta que ja es veu que no acabarà d’arribar mai. Aquesta és la jugada. D’aquesta manera està a punt per tancar-se un pacte tàcit entre, per una banda, alguns professionals de la política —avui no diré noms, ni el de Santi Vila, ni el de Ferran Mascarell— que són en partits independentistes però que podrien ser en qualsevol altra formació política i, per l’altra, l’autoritat expeditiva i repressiva del Govern espanyol. Rajoy i aquests independentistes indefinidament retardats es necessiten mútuament de cara a trobar vots i a exaltar una mica les passions identitàries, perquè continuï la gresca, l’emoció del que podria ser però no sabem quan serà o si serà. I ja que el dogal del 155 sembla que es mantindrà després del 21 de desembre, la política menys edificant es podria acabar imposant per la força dels fets, la que ens recomanarà no prendre mal, no córrer, no precipitar-se.

I anar tirant. Que res no canviï perquè res no canviï i que quedi permanentment ajornada la il·lusió, l’afany de millora d’una república catalana que superi el règim de 1978. En certa manera a Catalunya podríem arribar al que li passa al Partit Quebequès, incapaç fins avui de guanyar un referèndum d’independència i abocat, per tant, a un procés polític de llarguíssim recorregut, a una independència que s’assembla força a una quimera. Podria donar-se el cas que s’arribés, per tant, a un independentisme català totalment constitucionalista, amb una base social tan àmplia que pogués incloure Podem-No Podem, i fins i tot el catalanisme tímid de Miquel Iceta o el catalanisme encara més tímid, gairebé virginal, de Duran i Lleida, dues personalitats que han viscut sempre molt bé en la timidesa i en la contemplació. En els exercicis espirituals. Un nou independentisme que abordi la secessió de Catalunya només quan l’Estat espanyol tingui la gentilesa d’atorgar-nos-la. Amb totes les garanties i tot el diàleg i tota l’empara de llei, en els propers segles. O mil·lennis.

Quan la gestió pràctica de la democràcia es demostra impotent davant del desig majoritari d’una societat no es produeix frustració sinó un sentiment filosòfic de profunda ironia. D’enorme distanciament, de revolta i de dissidència ben íntimes. Vèncer sense convèncer no és mai una autèntica victòria encara que l’espanyolisme cregui que sí, encara que vulgui pensar que amb l’ús de la violència i de la intimidació el separatisme quedarà diluït. Si el règim espanyolista del 1978 pretén governar Catalunya indefinidament contra la voluntat de molts catalans, acabarà esdevenint un sistema il·legítim com ho fou el franquisme o el colonialisme a Cuba, com tants i tants règims que se sostenen només per l’imperatiu de les elits, com avui passa a la Unió Europea de l’indesitjable Juncker. La corrupció de la democràcia no només és econòmica, quan alguns polítics l’exploten per al seu interès particular. La democràcia esdevé tirania quan l’exercici de la política es transforma en una grotesca burla que se’n riu del dret a decidir dels ciutadans.