Algunes vegades no ets prou conscient que tens un mirall al davant, i sense esperar-t’ho, et trobes amb una imatge que t’espanta. Més que no pas la teva és la fesomia del teu pare, clarament, o la de la teva mare, o potser és només un gest, o és una manera de fer que saps perfectament que la tens de família, que és una herència, una repetició genètica. Els plats s’assemblen a les olles. Com més grans ens fem sembla que ens convertim en els nostres genitors, no hi podem fer res, anem per la vida amb aquesta marca familiar al damunt, una marca que ens identifica com a membres d’un determinat clan, d’una agrupació humana amb vincles tan sanguinis com exactes. Aquest fenomen és tan habitual com psíquicament trasbalsador, de manera que algunes vegades els altres també s’han sentit encuriosits per saber, per conèixer, exactament quina és la nostra identitat. El poeta J. V. Foix explicava que, en una ocasió que deambulava pel vell Sarrià, un individu el va aturar amb aquesta pregunta tan freudiana: “així, vós, sou el vostre pare?”

I si això és veritat, també ho és que, un dia, també t’adones que ja en tens ben bé prou d’herències sobrevingudes. Arriba un moment que no sents que hagis d’acceptar segons quines herències problemàtiques, que ja no vols continuar l’avorrida col·lecció de segells que et van encolomar de petit, ni vols seguir cap guerra dels teus avantpassats ni perpetuar, per una estranya lleialtat, determinats conflictes. A la vida d’un individu mentalment alliberat, li arriba un moment en què les úniques herències que està disposat a acceptar són les herències en forma de bitllets de banc i rebutja totes les altres. La vida és massa curta per viure-la com la continuació dels nostres pares, com una repetició d’alguna altra cosa. A la vida, de vegades, hem de reconèixer que no som responsables dels crims dels que van ser aquí abans que nosaltres i que, per descomptat, tampoc és mèrit nostre haver inventat la roda ni descobert la penicil·lina. Quan decau la influència familiar damunt nostre l’alliberament només pot ser positiu.

Aquestes són les raons per les quals, avui, no hi ha en cap país de llengua alemanya ningú que dugui el cognom de Hitler o de Himmler o nissagues per l’estil. Diuen que hi va haver un pare, el doctor Dou, que va tenir la poca intel·ligència de batejar la seva filla amb el nom de Clara, però també hi ha la filla que es rebel·la i que es fa càrrec de la seva pròpia vida, la filla que decideix deixar de ser una víctima de la fatalitat, i decideix reivindicar-se. El cognom Hitler es podia trobar en terres alemanyes, fins i tot hi havia la tomba d’un jueu, al cementiri Filantropia de Bucarest, que es deia exactament Adolf Hitler, igual que l’altre. Perquè a tothom li toca un nom però també se’l pot canviar si molt convé. Si, per algun motiu, ens avergonyeix o ens ofega. El que ja no és tan habitual és que el fill d’un alferes franquista que va jutjar el poeta Miguel Hernández aconsegueixi mutilar determinats textos, amb el vist-i-plau d’una universitat, per esborrar la vergonya que suposa haver-lo condemnat a mort. El facciós es deia Antonio Luis Baena Tocón, que tampoc és un nom de novel·la que mereixi tanta veneració ni respecte. Sembla evident, això sí, que pare i fill gaudeixen d’una intel·ligència emocional prou similar. Esperem que no sigui, també, hereditària.