Sembla que les substàncies estimulants mouen el món, la història sencera dels nostres avantpassats, que les drogues són l’autèntic sant graal, el veritable filtre de l’amor, la porta de tots els secrets, de les màgies més arcanes, dels altres mons i fins i tot de la comunicació interestel·lar amb altres formes de vida intel·ligent. Molt de gimnàs, molta vida sana, molta admiració per Kílian Jornet, però al final la història del rock i de la cançó en general és una altra cosa i no es pot descriure sense els estupefaents, al final t’oblides de la lletra del que canten i només veus una colla de pobres ànimes completament extraviades, de desgraciats que gemeguen, que somiquen, que es queixen de l’únic amor veritable que han sabut trobar a la vida, l’amor de la substància o substàncies consoladores, artificials, manipulades i que empaqueten la felicitat i l’administren. Asseguren alguns estudiosos que els primitius éssers humans no van descobrir l’agricultura, no van posar-se a llaurar les terres perquè s’estimessin més el pa que la carn de mamut, que probablement, el que va passar és que van deixar-se seduir per l’agricultura perquè van adonar-se de les propietats estimulants de la fermentació, perquè el trago va posar-los d’un increïble bon humor, i d’aquí va venir tota la resta, l’estímul per sortir de tots els pous, totes les medicines benèfiques i alliberadores, el tractament del dolor però també el maltractament que l’humà s’aplica a ell mateix quan interioritza la poció màgica. Per anar bé hem de recordar, ara i sempre, el començament de la primera olímpica de Píndar, Ariston men hýdor, el millor de tot és l’aigua. Però després continua: “per una banda és així, i per l’altra l’or, que és com el foc, que llueix lligant-se a la nit”.
La nostra és de les primeres generacions humanes que pot destruir el planeta i que també té els mitjans tècnics per acabar completament amb la raça humana. Sempre m’ha cridat l’atenció que un fill de falangista important, Antonio Escohotado —son pare és l’autor d’un tros del Cara al sol— primer fos comunista, un comunista ric, un comunista ric amb una discoteca a Eivissa, un comunista ric amb una discoteca a Eivissa que prenia drogues. I que aprofités la presó per escriure una obra immortal, la Historia general de las drogas (1989), una obra que l’ha fet ben famós i no la seva inicial erudició sobre Marcuse i el marxisme doctrinal. Mireu-lo ara, envellit, després d’haver escrit la seva segona i extraordinària obra, Los enemigos del comercio (2013). Antonio Escohotado, havent voltat el món i tornant al Born, al final reconciliant-se amb papà, al final defensant la ultradreta espanyolista més rampant, els tòpics en els quals els privilegiats pretenen guarir-se el complex de culpa, la necessitat de sentir-se nets en un món cada cop més desigual i cruel, aquest que estem fent entre tots. L’exaltació de l’ús de les drogues, en contrast amb la propaganda oficial, fou el règim nazi, l’autèntica vida del canceller Hitler, permanentment xutat, permanentment exaltat, un superhome segons la propaganda, però en realitat un pobre desgraciat perdut en la seva pròpia espiral d’odi. Molt de compte també amb els altres superhomes d’estar per casa, els de la superioritat moral, els humans que es presenten políticament com a millors persones que els altres, els éssers superiors que tenen dret a tot i la resta dels humans a res. La droga del narcisisme i del supremacisme ideològic que acompanya l’esquerra nostra de cada dia.