Pobra gent. Uns més que els altres, al final tots van voler creure en la justícia espanyola. Repasseu la bibliografia internacional i comprovareu que la contribució d’Espanya a la jurisprudència del planeta és igual a zero. Però els presos polítics no miraven tan prim i van voler confiar-hi. Estaven mentalment estabornits i necessitaven creure-hi, com aquell que es refia d’un desconegut que passa pel carrer. Necessitaven creure en l’equanimitat de la sala segona del Tribunal Suprem. Estaven entre barrots i van decidir que col·laborarien, que pactarien jugar net. Al capdavall tots són polítics. Els van aconsellar que col·laboressin i, per això, van deixar fer i van deixar-se fer, van delegar i van esperar clemència. “No. No gosaran, seria massa gros si ens jutgessin amb enemistat, amb repulsió o amb odi. El món ens mira. És la sala especialitzada, precisament, en els afers penals, la que pot fer més mal als acusats”. Precisament per això, doncs. De manera que alguns, de bona fe, van contractar l’advocat Javier —o Xavier— Melero, que coneix bé les complexes mentalitats carpetovetòniques, aquells eixuts espanyolassos i espanyolasses, fins i tot aquells insòlits entrepans de calamars sense notícia del pa amb tomàquet. D’altres van escollir el cosmopolita Andreu Van den Eynde, d’altres el sentimental Jordi Pina. Fins i tot van fer-hi participar Marina Roig i Olga Arderiu. Benet Salellas va cometre l’enormitat de posar-se una de les poques corbates de la seva vida perquè no el fotessin al carrer a cops de peu.

I aleshores es va esdevenir el mateix que acaba de passar i que avui duen tots els diaris. El que ha reportat, escandalitzat, Luis Navajas, el tinent fiscal del Tribunal Suprem, l’adjunt, com si diguéssim, de la fiscal general de l’estat, na Dolores Delgado —la gran amiga de Baltasar Garzón—. Consuelo Madrigal, fiscal especialista en menors, i Fidel Cadena, fiscal antiavortista, es lleven cada matí decidits a fer un món millor. S’hi esforcen molt. I no només treballen, sobretot contribueixen a la salvació de la humanitat. Per aconseguir-ho no hi ha res millor que separar les pomes podrides de les sanes. No hi ha res més sa que destruir les vides dels acusats amb una severa correcció carcerària d'unes quantes dècades. Que n’aprenguin. Amb enorme ponderació només van demanar 25 anys d’ergàstul per a Oriol Junqueras, per exemple, molt menys que els 74 anys que demanava l’acusació particular de Vox. És una activitat penosa, mortificant, la de Consuelo Madrigal i Fidel Cadena, però algú l’ha de fer. És com passar l’escombra o el motxo perquè tot quedi impecable. I quan no fan prou sempre poden comptar amb l’ajut de la potent aspiradora del gran Javier Zaragoza. El fiscal que es va fer molt popular entre els independentistes catalans i al qual no sorprèn trobar com a membre de la Unió Progressista de Fiscals. El progressisme espanyol és fàcil d’identificar.

Tanta neteja han volgut fer Madrigal i Cadena que se’ls ha anat la mà, sense voler. Una cosa és empresonar uns quants catalans —qui, a Espanya, no s’ha vist obligat a fer-ho?— i una altra molt diferent és incriminar penalment tot un president del govern. Una mica de mesura, per favor, ni covid ni covat. Una cosa és perseguir els enemics d’Espanya i una altra cosa és demanar presó per a un espanyol de veritat, encara que sigui socialista. Luis Navajas ha hagut de recordar el pacte de no agressió entre tots els espanyols de bé, la santa aliança que va d’Abascal fins a Pablo Iglesias passant per Josep Borrell i Enric Millo. El món de la justícia espanyola és molt entretingut, no troben? Tota aquesta gent tan interessant, amb aquests cognoms tan suggerents: Madrigal, Cadena, Navajas, Berdugo, Porres, Salas Carceller, Espín Templado, Borrego Borrego, Cuesta del Castillo, García-Perrote, Fernández Valcarce, De la Rosa Cortina, Adán del Río...