Les crisis de govern són un dels moments més agradables per a alguns periodistes professionals. D’entrada, els permet fer veure que ja estaven informats de tot el que passava en l’entrellat polític. “La situació era insostenible”, apunten, lapidaris i, encabat, fan un silenci i abaixen el cap. Però sobretot és el moment en què se senten legitimats per dedicar-se a dues activitats prioritàries. La primera, la de fer la rosca als polítics acabats de nomenar, sense oblidar mai l’immillorable aspecte que ofereixen ni la solidesa del seu currículum. La segona d’aquestes activitats periodístiques és la d’insistir en les crítiques contra els cessats, ara ja, lògicament, sense gaire perill.

D’aquí ve, segurament, que la premsa espanyolista i bucanera s’hagi recordat de l’antiga consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga. I li hagi dit aquesta cosa tan lletja de “racista-racista, catalana-racista” perquè ja sabem que als independentistes ens han de dir racistes si hi ha l’oportunitat. I tot perquè un dia, tot divagant, divagant, sobre la sardana, va fer servir allò tan florit de la “raça catalana”. Una expressió passada de moda que m’han explicat, ai, ai, també va gastar en un llibre fatalment també dedicat a la sardana. Com si allò fos un conjur que se li hagués escapat a la senyora Vilallonga, com si en les reunions independentistes, catacumbals i misterioses, aquesta fórmula fos moneda de curs corrent, pronunciada entre el devorament ritual d’infants crus i la ratlladura de discos de vinil d’el Fary, tot saltant i ballant, mentre fem i desfem la diabòlica rotllana.

De fet, l’expressió “raça catalana” no és res més que una adaptació mimètica, ben regionalista, del concepte de raça de l’espanyolisme més tronat dels segles XIX i XX. D’aquella vindicació apassionada de la llengua espanyola, de l’espanyolitat com a lligam comú i indestructible entre la Castellanoamèrica que parla de la mare pàtria i l’Espanya peninsular, de l’emblanquiment venturós de les pells americanes per obra i gràcia de la coneixença entre indígenes i conqueridors. És aquell concepte benintencionat de germanor que acaba en germania, dels versos tan coneguts del nicaragüenc Rubén Darío a Cantos de vida y esperanza, allò de les “Ínclitas razas ubérrimas, / sangre de Hispania fecunda”. Un Rubén Darío al qual, amb traïdoria, Valle-Inclán anomena “negro” a Luces de bohemia perquè era així de milhomes, i de bon espanyol de Galícia. D’aquesta raça vénen també les celebracions del Dia de la Raça, el 12 d’octubre, commemoració del descobriment d’Amèrica de Colom el 1492. I, per descomptat, també Raza, llibre atribuït al general Franco, l’adaptació cinematogràfica del qual va dirigir José Luis Sáenz de Heredia el 1941.

No sé si és veritat que a la ciutat de Sevilla encara es conserva el Monumento a la Raza, erigit durant l’Exposició Iberoamericana de 1929. Estic segur que si aquest mateix monument fos a Barcelona com l’estàtua de Colom ningú no el trobaria racista, feixista, ni estrany ni res de res. Dir raça només es racista si es pronuncia en llengua catalana. Si es diu en espanyol aleshores ja és diferent, és fins i tot antiracista, cordial i simpàtic, un emotiu recordatori dels nostres germans d’Amèrica. Només seria sospitós de supremacisme i de xenofòbia un altre tipus de monument. Per exemple, si fos un monument a la sardana.