Les rebaixes ja són aquí. Oblidem-nos de la independència, ara ens vénen l’Espanya plurinacional. Les rebaixes ja han arribat. La normalització lingüística tampoc, deixem-ho estar i salvi’s qui pugui, les criatures i les dones primer. Destacats escaquistes d’Esquerra, menestrals de l’estratègia cultural de l’actual partit, fa anys que s’avenen a qualsevol concessió a canvi de l’hegemonia política. Són tan bones persones que volen entendre’s amb tothom, i que si es deixa governar l’actual grup dirigent ―Oriol Junqueras i els seus però sense la crítica Marta Rovira―, si els deixen manar, a canvi ofereixen una pluja de benediccions, un independentisme gairebé imperceptible, exageradament amable, gens amenaçador. Un independentisme tan màgic com el de Junts per Catalunya, però millor, perquè si és d’esquerra sempre quedes més bé, fas millor paper, on vas a parar. El cas del PSOE ho demostra. D’aquest independentisme d’ara se n’ha arribat a dir independentisme tranquil, perquè a veure si ho enteneu, ciutadans de Catalunya, no és que el tren de Valls rutlli amb retard, no senyor, el que passa és que és un ferrocarril tranquil, és un nou concepte ferroviari, modern, més sostenible i més responsable amb el medi ambient, o és que no sabeu que més important que arribar a Ítaca, el que compta de veritat és el viatge? Que ho canta el Llach, sòmines, que sou uns sòmines. L’independentisme tranquil del Molt Honorable President Pere Aragonès és molt més realista, toca més de peus a terra, però també se l’ha de voler entendre. No és conflictiu i no s’encara amb l’immobilisme. Té una oferta irresistible, un independentisme nou per a una nova identitat catalana, una identitat toveta i neta que només té avantatges.

Mireu, aquesta nova manera de ser català, per descomptat, no s’oposa a d’altres identitats nacionals. Que, per exemple, es pugui ser alhora català i espanyol sense cap problema. Que ser del Barça continuï essent contradictori amb ser del  Madrid, ―l’actual direcció d’ERC idolatra el FC Barcelona― però prou, fins aquí, que s’acabi la contradicció entre ser català i espanyol, que només ens ha dut que desgràcies. En això tenen raó els votants ètnics espanyols de Catalunya, gelosos de la seva situació de privilegi lingüístic monolingüe ―qui, a part d’ells, poden viure a Catalunya amb una sola i única llengua, a veure, qui ?―. Cal aclarir que ser alhora català i espanyol no ho proposen a la vella manera de mossèn Cinto Verdaguer, la de L’Atlàntida per entendre’ns, clarament monolingüe en català, per descomptat que no. La catalanitat compatible que ofereixen els ideòlegs d’Esquerra és molt semblant a la que pot representar Inés Arrimadas, la filla del policia. Tan catalana com qualsevol persona catalana, tan espanyola com qualsevol persona espanyola, segons convingui, esborrant d’aquesta manera el dramàtic conflicte identitari que avui pateix i parteix la nostra societat. Vist així, la identitat catalana no estaria en perill d’extinció ni estaria reculant en tots els àmbits, com denuncien diversos analistes i una part considerable dels nostres ciutadans més crítics. Per a l’actual Esquerra Republicana el conflicte d’identitats només s’explica com una mala herència de la dreta catalanista, bel·ligerant amb l’espanyola, com una responsabilitat històrica de la dreta competitiva perquè creu en el conflicte i el promou. La dreta, com tothom sap, és pèrfida i malèvola per naturalesa, i per això hauria sembrat la zitzània entre els bonhomiosos pobles català i espanyol, que de manera natural haurien pogut conviure sense més transcendència. Federalment o Confederalment. Pablo Iglesias ens espera obert de braços des de les pàgines de l’Ara. Vet aquí per què Esquerra Republicana afirma que no és nacionalista. Perquè amb el mot nacionalisme assenyalen aquesta conflictivitat inherent i culpable de la dreta catalana i espanyola.

Joan Manuel Tresserres i Enric Marín, antics militants comunistes, avui reinventats independentistes, publiquen al gener del 2019 el llibre Obertura Republicana. Catalunya, després del nacionalisme. Un llibre molt interessant i que fa molt modern. Que pretén revelar als pobres boomers i a d’altres catalanistes encantats i passats de moda que ja vivim en un món nou, un món postnacionalista, que s’ha d’abandonar immediatament el nacionalisme perquè “el nacionalisme d’estat és molt més un obstacle que no pas un estímul per a l’aprofundiment de la cultura democràtica”. El món d’ara està canviant a tota castanya i que es produeixen “mutacions” i “hibridacions identitàries”, “noves textures identitàries compartides”. Al·leluia. Es veu que ja hem passat de la identitat a les co-identitats, com qui passa d’hora.

Marín i Tresserres justifiquen aquesta adàmica perspectiva identitària a propòsit d’Amin Maalouf, una de les més velles icones literàries del postcolonialisme francès. Segons l’escriptor francès disfressat de libanès, al seu llibre Les identités meurtrières (1998) ― un títol, amb mala llet, que fa referència implícita al greu conflicte del terrorisme islamista―, les identitats són compatibles entre si. Marín i Tresserres es miren al mirall i determinen que: “tots tenim una identitat composta feta de pertinences diverses, com ara sexual, lingüística, religiosa, ideològica, nacional, esportiva, territorial, formativa, d’estatus social, etc.”. Com si, per exemple, un nacionalista rus com Stalin, com si un nacionalista xinès com Mao Zedong, com si un nacionalista vietnamita com Ho Chi Minh, com si un nacionalista cubà com Fidel Castro no tinguessin tots una rica identitat composta. Com la tenia el rei En Jaume o el senyor Ötzi, aquell que van acabar trobant 5.276 anys després congelat als Alps o qualsevol altre ésser humà. De fet, quan els pensadors d’Esquerra parlen de co-identitat no estan fent més que tornar a reivindicar el vell bilingüisme de tota la vida. Ens anuncien les rebaixes. Una suposada panacea social que eliminaria qualsevol conflicte identitari gràcies a la convivència civilitzada i democràtica dins d’una Catalunya bilingüe. Com si Lluís V. Aracil no hagués demostrat que tot fenomen de bilingüisme és un estadi social precari, sempre provisional en el temps, i sempre immediatament anterior a la substitució de la llengua dominada per la dominant.

El bilingüisme és la sentència de mort del català. No escollir entre català i espanyol comporta inevitablement escollir a favor de l’espanyol. El bilingüisme no és una sortida conciliadora perquè no hi ha conciliació possible, ni en el cas de l’espanyol a Catalunya ni en el del francès a la Catalunya Nord, ni de l’italià a l’Alguer, ni de l’anglès a Puerto Rico. Sense la discriminació positiva a favor del català, el català s’acaba. Quan s'esmenta el bilingüisme, en canvi, s’entra directament en el xamanisme, en allò que Aracil descriu tan bé a El bilingüisme com a mite dins els seus Papers de Sociolingüística (1966 i 1982). Quan es fa referència al bilingüisme “per una mena de màgia verbal, [es] relaxa la tensió interna i [es] fa possible un precari equilibri subjectiu”. Català i espanyol no estan ni han estat ni estaran mai en un pla d’igualtat. Només poden conviure jeràrquicament, si l’una està per damunt de l’altra i una llengua només pot ser complementària de l’altra quan no són iguals entre elles. Amb bona voluntat i proclames democràtiques els éssers humans no canviarem la naturalesa jeràrquica i assassina que s’estableix de manera espontània i irreversible entre dues llengües en contacte. Segons el mite del bilingüisme la relació entre català i espanyol podria ser harmoniosa, estable, inamovible, perquè els drets lingüístics de cap ciutadà fossin vulnerats. Defensar el bilingüisme com a model polític per a una societat implica no voler acceptar la vertadera situació, és a dir, que una llengua escanya l’altra fins a destruir-la. Defensar el bilingüisme és mentir als electors.

Perquè el bilingüisme és un model hipòcrita i mentider. Per una banda s’afirma que els bilingües són superiors als monolingües, que ser bilingüe és una riquesa. És una mentida pietosa tan grossa que només s’empassen els catalanoparlants afalagats i benpensants. En realitat, deixat de migradíssimes excepcions, en la pràctica només els catalanoparlants són bilingües a Catalunya. On són els castellanoparlants parlant massivament en català? No hi ha, ni hi ha hagut mai, reciprocitat. Algú ha fet mai com fan cada dia tants i tants castellanoparlants a Catalunya? Em refereixo a encarar-se amb algú i dir-li: “Ho sento, miri, és que no t’entenc. Si no em parles en català no t’entenc. Ja sé que hauria d’estudiar espanyol però no he tingut l’oportunitat de tenir una bona formació, no com vosaltres, que sou rics”. Jo mai no n’he vist ni un. Però no podem descartar que n’apareguin quan s’acabi tota aquesta comèdia.