Hi ha una dita que diu: “La ignorància pot ser curada però l’estupidesa és eterna”. El cas de l’article de Jordi Galves, encara que la ignorància estigui en fase molt avançada, es cura agafant la línia 5 del metro i viatjant. Cornellà té la capitalitat sindical del Baix Llobregat, una comarca que per a Galves també deu pertànyer a la Catalunya espanyola. Així ho posa al meu passaport, i probablement al seu.

Potser en aquests temps de barres i estels es vol tirar terra a sobre de la història de la transició i de la construcció nacional que va ajudar a fer la classe obrera cornellanenca i baixllobregatina quan l’important no era en quina llengua parlava, sinó com conquerir llibertat sindical, drets laborals, millora d’horaris i salaris i autogovern quan el franquisme batejava el Baix Llobregat, no com a Catalunya espanyola sinó com El cinturón rojo...

Li vull recordar, per si ho ha oblidat o si no ho ha sabut, que a Sant Boi, ciutat veïna de Cornellà, només passat aquest riu Llobregat castellanitzat, colonitzat, assimilat, explotat i de vegades desbordat, va ser el primer Onze de Setembre l’any 76, on una Catalunya d’una sola veu i dues llengües, va cridar "Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia". Probablement el crit tenia un accent que feriria les oïdes catalanes vives del company Galves en sonar amb la 't' menjada per un espanyolisme recalcitrant i olé: "Estatú".

Haurà oblidat que la xarnega Banda Trapera del Río, de la “Sati”, “la Ciudad Satélite”, va fer la primera cançó punk en català: “Ciutat podrida”; i, probablement, formarà part dels seus oblits que Cornellà va organitzar un Congrés de Cultura Catalana dels més massius de Catalunya amb un acte esplendorós amb la Montserrat Roig, i, evidentment, el més divers: hi havia intel·lectuals, estudiants, obrers, polítics, sindicalistes, i sí, també, castellanoparlants i altra gente de mal vivir...

De nou, amb l’honorable José Montilla, torna a sortir l’esperit Marta Ferrusola quan va guanyar el tripartit i va dir: “És com si ens haguessin entrat a casa”. Mentre alguns, que no el vam votar, creiem que Montilla és un exemple de la Catalunya oberta, per a altres, és una anomalia, com el Baix Llobregat mateix. Jo, que he nascut al Raval quan s’hissava la bandera espanyola i es cantava el Cara al Sol al pati abans d’entrar a classe, i que porto vivint des dels sis anys a Viladecans, mai no he conegut cap noi solitari, aïllat i espantat per parlar català. En tot cas, aquest nen atemorit no crec que sigui el Joan Tardà, cornellanenc de naixement i que suposo que alliçonava en espanyolisme els seus alumnes a  l’Institut Esteve Terrades... Tampoc he conegut ningú, i el meu entorn és divers, de fet soc xarnego vocacional —bilingüe asimètric, perquè sempre que puc em passo al castellà que vaig mamar del pit de la meva mare asturiana en una habitació rellogada del carrer Robadors i de les paraules del meu pare, autodidacta, manxec i peó de la construcció—, que aixequi la bandera contra la immersió al català.

I sí, compatriota Galves, Cornellà, el Baix Llobregat és com Catalunya, els mateixos orígens i diferents proporcions: catalans, segons aquell PSUC, on era “català qui viu i treballa a Catalunya”. La nostra preocupació als setanta era que no aparegués un nou lerrouxisme per dividir-nos entre els qui parlem castellà i els qui parlem català. El seu article, per desgràcia, és una trista prova de quant hem retrocedit.

 José Luis Atienza, ex-tinent d’alcalde de Viladecans per ICV i coportaveu de Comuns Federalistes

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
República Belga (7) Cornellà no és com Catalunya Jordi Galves