“Aquell viatge a Ítaca iniciat fa cinc anys ha acabat en naufragi”, escriu la col·lega Lola García en el seu best-seller sobre el procés sobiranista català. És un relat interessant amb multitud de testimonis que, tal com ella reconeix, transmeten versions sovint interessades sobre el com i el perquè de tot plegat. Tanmateix, abans de posar punt final a l'obra, la directora adjunta de La Vanguardia admet que “l’independentisme [...] ocupa el centre del debat entre les classes mitjanes”, i que “aquesta força no és suficient per doblegar un Estat, però tampoc perquè l’Estat la ignori i pretengui la ficció de fer passar tot el moviment per l’adreçador recorrent als tribunals”. La conclusió és que “per molts l’aventura no s’ha acabat [...] és una història el final de la qual no està escrit” i “sens dubte arribaran uns altres líders que intentaran una nova travessia”. Si no entrem en detalls, aquest resum és assumible per gairebé tothom, sigui independentista o tot el contrari, tenint en compte que es tracta d’un relat fet des de Barcelona que se centra a judicar la gestió del procés que han fet els líders sobiranistes. Ara bé, si eixamplem el focus del judici, podrem observar que no només hi ha hagut naufragi a Catalunya, també a Espanya, on es registren baixes a tots els vaixells... i l’odissea continua.

Es pot considerar que Carles Puigdemont és un nàufrag, però de moment ha salvat la vida refugiant-se en un illot a esperar el rescat i aprofita el temps denunciant el deteriorament democràtic de l’Estat espanyol amb déu n’hi do l’èxit de públic i l’atenció mediàtica que ha aconseguit. En canvi, Mariano Rajoy, tot i que potser té una vida més confortable —si els tribunals el deixen tranquil—, políticament ja no té salvació possible, ni tampoc Soraya Sáenz de Santamaría, el cervell de l’operació Catalunya. El seu govern va caure no tan per la corrupció, sinó perquè estava tan corcat que no estava en condicions de fer front a la crisi d’estat que suposava el desafiament català. I ja veurem quin rèdits traurà el PP del seu escorament a la dreta.

Des de l’inici del procés, el barco espanyol no ha fet més que lluitar contra la tempesta política per no arribar enlloc, només per evitar l’enfonsament

Els socialistes han naufragat elecció rere elecció des del 2011 quan van perdre 58 escons a causa de la crisi, però també per obra d’un procés sobiranista que va trencar el PSC pel mig i ja no és capaç de subministrar els diputats que necessita el PSOE per governar.

No sé si es pot dir que Espanya ha naufragat, però des de l’inici del procés, fa gairebé deu anys, el barco espanyol no ha fet més que lluitar contra la tempesta política per no arribar enlloc, només per evitar l’enfonsament. No hi ha majories estables, les iniciatives polítiques han quedat encallades, i les institucions, desacreditades. Per mèrits propis i a causa del procés, el Rei ha deixat de ser una figura de consens i és rebut amb protestes arreu on va. També arran del conflicte català la justícia espanyola ha quedat força desacreditada i fins i tot qüestionada per tribunals europeus...

El pitjor de tot és que no s’albira a l’horitzó cap escenari de millora. La judicialització del procés ho va empantanar tot, però la intromissió del monarca en els afers polítics, prenent partit com ho va fer per la repressió, ha bloquejat les rutes de la reconciliació. El búnquer judicial, en particular els fiscals del Tribunal Suprem, ja ha advertit la fiscal general que no intenti afluixar l’ofensiva penal contra els líders sobiranistes i ella, en comptes d’exercir la seva autoritat i destituir-los per atrevir-se a desafiar un superior, ha claudicat. Ningú no dubta que les sentències seran exemplars; així doncs, només una inimaginable amnistia —no pas un indult— presentada com una rectificació del cap de l’Estat permetria recuperar a mitjà termini les relacions polítiques i així i tot els recels sobre el règim i la institució monàrquica tampoc no desapareixerien.

Aquesta setmana hem assistit a un nou episodi dels nàufrags catalans intentant la quadratura del cercle, és a dir, defensar els drets democràtics dels diputats electes i de la gent que els va votar, sense alimentar la voracitat repressora del Tribunal Suprem per no acabar amb un altre Mesa del Parlament processada. És obvi que l’ofensiva penal pretén no només escarmentar els sobiranistes, sinó dividir-los. I resulta que l’insòlit espectacle de desgavell de la majoria parlamentària ha posat immediatament en evidència la fragilitat del govern espanyol, que sembla que només estigui pendent del que passa a Catalunya i calculant com actuar en conseqüència per evitar que l’arrossegui. Les crisis causades per les dimissions de dos ministres no van semblar prou greus per provocar la caiguda del govern de Pedro Sànchez, però, quan les coses s’han posat malament a Catalunya, a Espanya tothom parla d’eleccions. Dit d’un altra manera, quan naufraga Catalunya, Espanya va a la deriva. I, com sosté Lola García, “l’aventura no s’ha acabat”.