Tant li fa si eren 100.000 que 200.000, l’acte de Perpinyà marca una inflexió en el procés sobiranista. És difícil imaginar cap altre moviment polític a Europa capaç de mobilitzar tanta gent disposada a superar tantes dificultats i desplaçar-se lluny de casa per demostrar la seva existència col·lectiva. Perpinyà marcarà una inflexió, perquè aquest moviment que ha emergit en bona part de forma autònoma als cercles del poder convencional determinarà el funcionament polític del país dels propers temps.

I el més interessant és la composició transversal, transgeneracional i fins i tot diria que de sentiment plurinacional i plurilingüístic. El castellà també era idioma d’ús corrent entre la riuada de gent que caminava dissabte fins al Parc de les Exposicions. “Soy un catalán de Lorca, de Murcia, lo tenemos difícil pero ¿qué le vamos a hacer? Habrá que seguir insistiendo, no tenemos otra...”, comentava divendres al vespre a prop del Castellet un home rodejat de parents, fills i un net en cotxet, tots ells ja nascuts a Catalunya. Aquest diagnòstic el feia prop del Castellet la vigília de l’acte multitudinari però resumeix pràcticament el sentit de l’acte de dissabte.

“Ens en sortirem?” era la pregunta més repetida en les converses no només a al Parc de les Exposicions, també als bars, als restaurants, a col·loquis improvisats als carrers de Perpinyà quan s’ajuntaven uns quants. La pregunta no pot dissimular un cert escepticisme que, en comptes de moure al pessimisme, sembla un acte de realisme. “La lluita serà més llarga del que ens pensàvem, però no tenim més remei que continuar insistint. Desistir no és una opció”, afirmava un grup arribat de les Borges Blanques.

Els milers de persones que s’han aplegat divendres a l’estadi de la USAP i dissabte al Parc de les Exposicions de Perpinyà és doncs la constatació de l’existència d’un moviment que va més enllà de la política convencional, que transcendeix els partits, que ha vingut per quedar-s’hi i que passi el que passi està determinat a continuar expressant la seva voluntat política. “Caminem perquè volem ser i volem ser per caminar”, cantaven Lluís Llach, Roger Mas i Gerard Jacquet, recollint el sentir de l’auditori.

El menys important de l’acte de Perpinyà és l’aclamació / proclamació de Carles Puigdemont. Més transcendent és el moviment que emergeix, convocat a “un estat de mobilització permanent”

Hi haurà qui per interessos immediats de curta volada vulgui reduir la mobilització entorn del president Carles Puigdemont a una estratègia purament electoral de cara a les eleccions properes del que s’anomena l’espai postconvergent. Sens dubte a Perpinyà hi havia molta gent que en el passat havia confiat amb el projecte polític de Jordi Pujol i d’Artur Mas; també he reconegut alguns que van confiar en el Partit dels Socialistes, en Esquerra Republicana, en Iniciativa per Catalunya i en altres opcions segurament més radicals, però ni ells ni els temps són ara els mateixos d’abans. Les circumstàncies també els ha canviat a ells personalment. Hi ha gent nova que s’ha mobilitzat per una autoexigència de dignitat democràtica, com un grup de dones joves del Pallars que renegaven fartes de “simbolismes i dies històrics”. Deia una d’elles que “amb tot el que està passant no és possible quedar-nos de braços plegats”, però afegia a continuació: “A mi els partits no m’interessen”.

És també un fet inaudit el contrast entre les ànsies mobilitzadores i les ganes de comprometre’s de la gent independentista i les crítiques unànimes que es feien notar a totes les converses contra els partits, contra les baralles internes, contra les estratègies d’un o la pràctica política de l’altre. Els independentistes estan emprenyats més que mai, han perdut la fe en els dirigents dels partits, però no per això llençaran la tovallola.

Així que tal com està evolucionant el procés és probable que la política a Catalunya faci un tomb. Fins ara ha estat la societat que s’ha adaptat a les directrius dels partits, però tot fa pensar que a partir d'ara els partits que vulguin tirar endavant no tindran més remei que adaptar-se a les noves exigències de la gent i això suposa una metamorfosi complicada de conseqüències encara imprevisibles.

Així que segurament el menys important de l’acte de Perpinyà és l’aclamació / proclamació de Carles Puigdemont, que després de la impressionant mobilització de dissabte no queda cap dubte que tornarà a sotmetre’s al veredicte de les urnes. No té més remei. Ni vol ni pot defraudar tanta i tanta gent que el continua considerant el principal referent de la resistència republicana. I ell mateix ha procurat fer un discurs òbviament presidencial, evitant qualsevol temptació partidista, però deixant les coses prou clares fins i tot als que esperen treure algun profit de la seva popularitat. La seva opció és del tot incòmode, especialment pels partits que l’han patrocinat, quan convoca tothom a “persistir en un estat de mobilització permanent”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat