Soc dels pocs membres de la meva família que no va estudiar Medicina ni pertany al gremi sanitari, malgrat els esforços del meu pare, que volia que fos metge o farmacèutic. Òbviament aquests dies els parents sanitaris estan tots mobilitzats donant el millor d’ells mateixos d’acord amb la seva responsabilitat. I ara gairebé cada dia tornen a casa plorant. Ploren pel que han viscut, pel que han vist i també perquè sovint els arriba la notícia de la caiguda d’un company. I ploren sobretot perquè de vegades fer tot el que es pot no és suficient per aturar una tragèdia tan cruel. Pel que expliquen, durant el dia la mateixa tensió de la feina els manté sencers, però, quan s’aturen per descansar, els cauen els morts a sobre. Repassen tot el que han fet, tot el que ha passat, tot el que han parlat, els que han pogut salvar, però, sobretot, els que no han pogut remuntar. Estan estressats però no tant pel volum de feina, o per la manca de material, que també, sinó per haver de prendre contínuament decisions difícils que tenen conseqüències sobre la vida de les persones. Això els ha passat sempre, però ara els passa cada dia diverses vegades.

Ha de ser duríssim haver de decidir si només queda una plaça d’UCI i tens dos —o dotze— malalts esperant i et pertoca triar qui entra i qui no. És una pràctica mèdica habitual prioritzar els recursos escassos i procurar optimitzar-los perquè se'n beneficiï qui té, d’acord amb el seu historial mèdic, més possibilitats de sobreviure. Com que són decisions difícils, que sovint s’han de prendre en situacions de vida o mort, els mateixos professionals s’han organitzat per establir protocols, de manera que qualsevol metge se senti recolzat des del punt de vista ètic i deontològic a l’hora de prendre una decisió que sempre, sempre, sempre, tindrà com a objectiu salvar una vida.

Mentre els sanitaris no donen l’abast havent de prendre contínuament decisions difícils per salvar el nombre més gran possible de vides, periodistes infames els acusen de deixar morir els avis

Ara mateix sabem que els hospitals no donen l’abast, que les unitats de cures intensives (UCI) estan ocupades, que falten respiradors i que continuen arribant 2.000 malalts cada dia i que els metges i el personal sanitari, no pas el Govern ni els polítics, no tenen més remei, amb dolor de la seva ànima, que determinar les prioritats de cada moment i de cada malalt. I resulta que aquesta tasca tan heroica en moments tan difícils alguns periodistes l’han explicada així: “Catalunya aconseja no ingresar pacientes con mal pronóstico” (El Mundo). “Cataluña aconseja no intubar a los mayores de 80 años” (Abc). "Cataluña avala limitar la ventilación mecánica a mayores de 80 años en las emergencias médicas" (El País). Més enllà de la maliciosa sinècdoque catalanofòbica que ara mateix, amb el que está caient, és el menys important, la intenció no és —com pretén algun editorialista despistat— tenir els lectors ben informats, sinó enganyar la gent, atemorir-la dient-li que els metges catalans en comptes de salvar vides deixen que els seus vells es morin. Són els mateixos miserables que han publicat titulars del tipus “Cataluña ya registra más muertes diarias por coronavirus que Madrid”  (El Confidencial).  Això no és una notícia. Aquí la rivalitat és absurda, però la temptació d’alimentar en aquest cas baixíssimes passions ha estat irrefrenable. Només faltava posar de subtítol “¡Hurra!".

Massa sovint en els darrers temps el periodisme ha esdevingut una categoria de la infàmia, la qual cosa m’obliga a disculpar-me davant dels parents, avergonyit de pertànyer a un gremi que malversa la dignitat de l’ofici. T’hauria d’haver fet cas, pare.