El Washington Post descriu la situació com “unpredictable times”, temps imprevisibles que tant poden propiciar la fraternitat universal com tot el contrari. Estem ara centrats en la situació d’alarma i emergència per dirigir tots els esforços a aturar el virus, però després els que quedin vius hauran de reconstruir i probablement reinventar el món. Tot apunta que només un acord global pot superar la catàstrofe. I que un desacord multiplicarà els estralls de la tragèdia.

Així que no hi haurà solucions locals. Catalunya no se’n sortirà sola, però tampoc Espanya, ni tan sols Europa, que ja ha donat prou mostres de la seva incapacitat com a subjecte polític. “Europa està a punt de repetir els errors de l'austeritat en la resposta al coronavirus”, editorialitzava el New York Times dimecres. Sembla cada dia més clar que sense un acord multilateral amb decisions concretes que obliguin de debò els Estats serà difícil que la crisi no esdevingui un esclat de conflictes arreu del món.

En aquest sentit, cal saludar la carta/manifest que antics primers ministres, exsecretaris de les Nacions Unides, intel·lectuals i economistes han fet arribar al G-20 reclamant un lideratge global urgent per aturar la pandèmia. Escriuen els sotasignants “per demanar una actuació immediata coordinada a nivell internacional —en els propers dies— per fer front a les greus crisis sanitàries i econòmiques mundials derivades de la Covid-19”, però advertint seriosament que “tots els sistemes de salut —fins i tot els més avançats i millor finançats— estan trontollant sota la pressió del virus (...) si no fem res mentre la malaltia es propaga per ciutats pobres de l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina (...) el coronavirus persistirà en aquestes zones i reapareixerà per atacar la resta del món amb nous brots que prolongaran la crisi”. No és un brindis al sol. Es tracta d’un document amb prou concrecions de suports econòmics quantificats allà on fan més falta. Si el G-20 el fa seu i l’imposa amb una certa rapidesa, seria un precedent que permetria albirar l’horitzó amb optimisme. Tanmateix, tenint en compte el rebuig sistemàtic al multilateralisme practicat per Donald Trump i els continus fracassos de l’Eurogrup, incapaç de fer front comú europeu a la crisi, l’optimisme esdevé wishful thinking. I una cosa són els bons desitjos i una altra molt diferent la crua realitat.

És obvi que Espanya no disposa dels recursos econòmics per fer front a la recessió que ens ve a sobre, i tampoc té líders sòlids amb prou autoritat com per marcar un full de ruta autòcton susceptible de ser assumit per tothom

Anant de dalt a baix, si hi hagués un acord global o, si més no, europeu, el govern de Pedro Sánchez podria oblidar-se del orgullo-de-ser-españoles i limitar-se a complir el full de ruta que li marquin des de fora. Hauríem de pregar que fos així, malgrat tots els sacrificis que suposaria, perquè les alternatives no són millors. És obvi que Espanya no disposa dels recursos econòmics per fer front a la recessió que ens ve a sobre, i —quelcom que ho complica molt tot— tampoc té en aquests moments líders sòlids amb prou autoritat com per marcar un full de ruta autòcton susceptible de ser assumit per tothom. Pedro Sánchez planteja uns nous Pactes de la Moncloa, que és una manera de reconèixer que sol no se’n sortirà, però també de llençar la pilota a la teulada dels adversaris.

M’estalvio les batalletes amb què omplen paper aquests dies els nostàlgics de la Transició, però els temps han canviat i no necessàriament a millor, perquè llavors els franquistes s’amagaven avergonyits i ara estan pletòrics i decidits no a recuperar el poder, perquè no l’ha perdut mai, sinó a exercir-lo més brutalment tot aixecant la veu de comandament perquè aquest cop siguin els demòcrates els que s’amaguin.

De les declaracions del president espanyol i de la descodificació que fan els seus mitjans afins, es desprèn que Sánchez està disposat a trencar els acords amb Esquerra Republicana i EH Bildu, però sempre que PP i Ciutadans li garanteixin el suport parlamentari. De fet, l'únic acord aritmèticament possible, tot i que políticament improbable, seria la gran coalició PSOE-PP amb el suport de Ciutadans, però això no seria res semblant a un pacte nacional. En tot cas, seria un pacte nacionalista espanyol que atiaria el conflicte amb Catalunya i fins i tot el reobriria al País Basc. I, a més, regalaria a Vox, al feixisme pur i dur, el monopoli de l’oposició perquè pugui capitalitzar el descontentament social quan la taxa d’atur s’enfili per sobre del 20%.

En conclusió, si finalment Angela Merkel s'adona que no té més remei que canviar austeritat per solidaritat segur que ho farà posant condicions i, per una vegada i sense que serveixi de precedent, haurem de rebre amb els braços oberts els homes de negre que vinguin de fora a treure’ns les castanyes del foc.