Amb el que s’ha vist fins ara al judici del procés combinat amb alguns altres elements no costa gaire quadrar un relat, una tesi, segons la qual tot el que va passar al setembre i l’octubre de 2017 va ser una provocació calculada dels poders de l’Estat per poder aplicar una legislació que justifiqués la judicialització del conflicte polític amb l’objectiu de desarticular el moviment sobiranista.

De fet, va ser la mateixa vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, qui es va atribuir el mèrit d’haver “escapçat l’independentisme” i la missió de “liquidar-lo” definitivament. El govern espanyol, en època del PP,  va decidir enviar a Catalunya un contingent d’aproximadament 6.000 policies i guàrdies civils i ha dit que ho va fer “després” dels esdeveniments del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, atesa la situació de violència al carrer. Però resulta que l’encàrrec es va fer molt abans, quan encara no hi havia hagut cap manifestació, com ho demostren els tràmits per fer atracar els vaixells dels piolins als ports catalans. S’ha vist al judici que van començar amb considerable antelació.

El 20 de setembre s’envia una funcionària judicial al Departament d’Economia i el diari El Mundo ho esbomba a primera hora. La Guàrdia Civil acompanya la funcionària i deixa dos cotxes ben identificats al carrer, quan podia haver fet servir el garatge del departament. I els deixa sense vigilància i amb armes a dins, contravenint tots els protocols de seguretat. La concentració de protesta va ser pacífica, fins al punt que quan algú es va adonar que els cotxes de la Guàrdia Civil contenien armament tothom va entendre que allò era un parany i ningú, absolutament ningú, va caure en la trampa.

Els acusadors han demanat testimoni d’experts en seguretat de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Les defenses han demanat els testimoni d’experts d’Scotland Yard. El Tribunal ha admès els primers, però ha rebutjat els segons.

El mateix dia 20, agents policials espanyols van intentar penetrar a la seu de la CUP sense ordre judicial buscant una resposta violenta dels grups antisistema, que tampoc es va arribar a produir.

La provocació no va aconseguir els seus objectius.

Tanmateix, el portaveu del govern espanyol en aquell moment, Íñigo Méndez de Vigo, va parlar de “mobilitzacions tumultuàries”, que és el concepte que s’utilitza al Codi Penal per descriure el delicte de sedició. Automàticament, la fiscalia de l’Audiència Nacional va denunciar els líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per un possible delicte de sedició.

Segons l’article 544 del Codi Penal, cometen sedició els qui s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis, o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions [...]". Ningú no va fer servir la força per a res ni tampoc ningú va impedir a la funcionària judicial fer la seva feina, perquè va romandre al departament fins que la va acabar.

La decisió de destituir el Govern de la Generalitat i suspendre l’autonomia estava presa des d’un bon principi

Tanmateix, al sumari del procés consta que la funcionària judicial, Montserrat del Toro, encarregada del registre al Departament d’Economia, va declarar “haver patit sensació d'absolut abandonament  i el terror de veure aquella quantitat de gent enfervorida i fora de control” i afegia que “mai” no havia sentit “més vergonya i humiliació” perquè es va veure obligada a escapar-se, “com una delinqüent, amagant-se de la vista d'uns alterats”. Casualitat o no, la funcionària enviada al Departament d’Economia s’ha destacat per unes posicions polítiques molt determinades. Advocats defensors de persones investigades han intentat recusar la funcionària després que el diari Público descobrís que es tracta d’una assídua seguidora activa de Ciutadans i de pàgines web d’extrema dreta com ara Unidad Nacional Española y Leridanos que no quieren la independencia.

El dia del referèndum, les forces i cossos de seguretat de l’Estat intervenen per impedir la votació i trien primer col·legis específics, on han de votar el president Puigdemont, el president Mas o la presidenta Forcadell i després uns altres, i actuen amb violència contra la gent que vol votar, contravenint les ordres de la jutgessa Mercedes Armas, que dos dies abans havia ordenat a totes les policies “adoptar totes aquelles mesures que impedeixin la consecució del referèndum”, però “sense afectar la normal convivència ciutadana”. És per aquesta raó que el jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona ha obert diverses investigacions, i això explica que ni Rajoy, ni Sáenz de Santamaría ni l’exministre Zoido hagin assumit en el judici cap responsabilitat en l’operatiu policial, no fos cas que els inculpessin. I és molt significatiu que, tractant-se d’una suposada rebel·lió i d’una situació que ells mateixos descriuen com a “excepcional”, els membres del govern espanyol no recordin bona part dels fets i es limitessin a informar-se’n pràcticament per la televisió.

La declaració com a testimoni d’Íñigo Urkullu també té transcendència quan admet que és el president Carles Puigdemont qui li demana ajuda i que faci de mitjancer amb Mariano Rajoy per trobar una solució que no passa en absolut pel reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya, sinó que només vol evitar l’aplicació del 155. Segons Urkullu, malgrat els intents de Puigdemont, Rajoy no va mostrar en cap cas “una actitud proactiva per canalitzar la situació”. I Rajoy, en això sí que va ser diàfan, va centrar tots els esforços a aconseguir el suport de Ciutadans i el PSOE a l’aplicació del 155.

La decisió de destituir el Govern de la Generalitat i suspendre l’autonomia estava presa, doncs, des d’un bon principi. Fins al punt que, quan es convoca la premsa perquè Carles Puigdemont anunciï que convocarà eleccions el mateix 27 d’octubre i que no hi haurà DUI, immediatament tres dirigents del PP, Xavier García Albiol, el portaveu del PP al Senat, José Manuel Barreiro, i Javier Arenas s’afanyen a anunciar que hi haurà 155 amb eleccions o sense. Era una manera de provocar la DUI per justificar el que va venir a continuació i elevar l’acusació al delicte de rebel·lió, que és l’únic que es podia utilitzar perquè el Tribunal Suprem assumís el cas.

L’ofensiva era òbvia i encara ho és. No s’ha acabat i ja no s’amaga, sinó que s’ha convertit en promeses electorals a tres bandes.

A partir d’aquesta setmana, els policies que testificaran intentaran quadrar el relat de la violència, però ja ho va intentar el jutge Llarena quan va demanar l’extradició de Carles Puigdemont i el tribunal de Schleswig-Holstein no es va empassar una rebel·lió en la qual no hi va haver, segons afirma en la seva resolució el tribunal alemany, “batalles de carrer a gran escala, incendis provocats o saquejos encadenats” i “no va ser necessari utilitzar gasos lacrimògens ni canons d'aigua i no hi va haver cap ús d'armes de foc”. La provocació no va obtenir la resposta buscada. Per això cal inventar-se-la.

Jordi Barbeta
Anàlisi I Rajoy exculpa Forn Jordi Barbeta