Catalunya podria haver estat durant molts anys líder mundial de la indústria motociclista, quan marques catalanes com Montesa, Bultaco, Derbi, Ossa, Sanglas, etc. van aconseguir importants quotes de mercat. Tanmateix, en comptes de sumar esforços per competir en el mercat mundial, els industrials catalans van dilapidar les energies en rivalitzar entre ells, fins que van arribar els japonesos i els van arrabassar el negoci. Quelcom de semblant va passar amb els fabricants del tèxtil, també incapaços de compartir una estratègia guanyadora, i potser d’aquella època ve la dita que a Sabadell cadascú va per ell. El minifundisme, sobre tot el minifundisme mental, sol portar a la ruïna, també en política, i ha estat una constant en la història de Catalunya.

El fenomen el descriu amb precisió George Orwell en l’Homenatge a Catalunya, quan les esquerres catalanes no es posaven d’acord si havien de guanyar la guerra primer i deixar la revolució per a després, o fer de la revolució el gran incentiu per guanyar la guerra. Tothom sap qui va guanyar i qui va entrar triomfant per la Diagonal tal dia com ahir fa 80 anys.

Amb la lliçó d’aquests antecedents, el president Carles Puigdemont, el president Quim Torra, l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, l’exconseller Ferran Mascarell i altres militants sobiranistes van propiciar la Crida Nacional per la República intentant articular políticament un moviment unitari de l’estil de la Solidaritat Catalana que es va organitzar a principis del segle XX, també com a resposta a la repressió de l’Estat, i que va tenir un gran èxit electoral (però també una vida molt curta a causa de les diferències internes). En el seu manifest, la Crida es presenta com un instrument “a favor de la unitat sobiranista i republicana per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic”.

Que ateses les circumstàncies, des del punt de vista sobiranista, i des del punt de vista del clam popular, l’instrument és necessari no cal dir-ho. La paradoxa és que cercant la unitat del moviment, la Crida no ha estat rebuda com la Casa Gran de l’independentisme sinó tot el contrari, com una amenaça per a totes les organitzacions interpel·lades, des d’Esquerra Republicana fins a la CUP, passant pels nostàlgics de CDC que continuen al PDeCAT. Dirigents d’ERC han interpretat la Crida com una OPA hostil de Puigdemont quan és òbvia l’estratègia d’Esquerra, totalment legítima, per hegemonitzar l’espai politicoelectoral del sobiranisme. De res ha servit que Puigdemont ofereixi el seu suport a candidatures unitàries liderades per Oriol Junqueres a les europees i Ernest Maragall a les municipals de Barcelona. I el més insòlit de tot plegat és que al capdavall no hi ha gaires diferències ideològiques, atès que tots es consideren independentistes, republicans i ara, a més, tothom sembla d’esquerres. Cert que alguns van a missa sovint i altres no tant, però que se sàpiga el més missaire de tots és sens dubte en Junqueras, ben conegut al Vaticà de quan consultava els arxius per fer la tesi doctoral.

Fa la impressió que el moviment sobiranista ha desconnectat de la baralla partidista i que després del judici cauran totes les estratègies i seran els partits els que, un altre cop, hauran de seguir el camí que marqui la resposta de la gent

Per tant, no hi hauria gaires problemes per conviure sota el mateix paraigua si ens hem de creure que tots volen, per damunt de tot, la llibertat de presos i exiliats, conquerir el dret a l’autodeterminació i constituir la República Catalana. Tanmateix, el minifundisme sembla una mena de handicap inherent al capteniment sobiranista, perquè cada iniciativa unitària aconsegueix l’objectiu contrari al que es proposava. En comptes d’unitat, més divisió. La Crida sorgeix com a moviment unitari, però ha acabat registrant-se com a nou partit polític. D’acord que insisteixen que s’han registrat però no s’han constituït com a tal, el cas és que de moment ja tenim més partits que no pas abans. I no és l’únic cas. Amb els mateixos arguments d’unitat i amb les millors de les intencions es van organitzar unes eleccions primàries per designar un candidat unitari a l’alcaldia de Barcelona, que van ser ignorades pels partits polítics, de manera que un jove brillant com Jordi Graupera, amb 7.717 vots, no només no aglutinarà l’independentisme, sinó que augmentarà l’atomització sobiranista en clar benefici de les opcions adjacents o directament adversàries com la candidatura de Manuel Valls-Ciutadans. Només faltava ara la subhasta interna que viu l’Assemblea Nacional Catalana i que ha portat a la seva direcció a erigir-se en portaveu de no se sap quina consciència independentista per exercir d’oposició al Govern de la Generalitat per si en Quim Torra no en tenia prou amb els del bloc del 155. I per la seva banda corre la CUP, sigles de Candidatura “d’Unitat Popular”!!!

Ahir, al centre de convencions el que més em va sorprendre va ser, en primer lloc, la quantitat de gent amb ganes de participar. Després, la seva heterogeneïtat. Hi havia per descomptat antics convergents però cap dels nostàlgics, i també exsocialistes com el meu professor Pere Oriol Costa o els exconsellers del president Maragall com Ferran Mascarell i Marina Geli. També republicans de pedra picada com Josep Andreu i, al capdavant han estat elegits, ves per on, dos que venen del món d’Iniciativa per Catalunya com són Jordi Sànchez i Toni Morral. Ara bé, la gran majoria venia de casa seva i no parava de rondinar... contra els polítics.

Amb tothom proclamant que la unitat soc jo, la impressió és que la gent que hi era i la que no hi era ha desconnectat de la baralla partidista, però en canvi es manté ferma en el compromís i la mobilització contra la repressió. Només cal veure la gent a Lledoners, a Mas d'Enric i a Puig de les Basses. O el que passa cada dilluns a la plaça de la Vila de Gràcia, o els dimecres a l’Hospital Clínic, o el que fan els avis de Reus eixamplant la Taca d’Oli i tantes iniciatives arreu del país que mantenen un elevat nivell de participació, un fenomen que fa pensar que tot això que està passant ara no tindrà cap transcendència, perquè després del judici totes les estratègies partidistes cauran pel seu propi pes, i seran els partits els que, un altre cop, hauran de seguir el camí que marqui la resposta de la gent.