Coherent amb el discurs de mascle alfa respecte a Catalunya que ha elaborat Pedro Sánchez de cara a la campanya del 10-N per no ser menys que els seus competidors de la dreta, el Partit Socialista va esborrar del seu programa les referències al federalisme, fins al punt que Cayetana Álvarez de Toledo, que se situa a l’extrem dret del Partit Popular, també va obrir la porta a pactar amb el PSOE després de les eleccions sempre que es confirmi el gir anticatalanista dels socialistes espanyols. Això passava el dia abans de l’acte electoral de Pedro Sánchez a Viladecans, així que el president-candidat s’ha hagut d’afanyar de bon matí a rectificar la rectificació, valgui la redundància, abans d’agafar l’avió cap a l’aeroport que va batejar com a Josep Tarradellas.

Fins ara totes les intervencions de Pedro Sánchez i les dels seus ministres han fet patir seriosament el PSC i han obligat Miquel Iceta a matisar o reinterpretar totes les declaracions dels seus correligionaris de Madrid. Així que la rectificació de dimecres té un objectiu balsàmic per tenir la festa de Viladecans mediàticament en pau, però hi ha quelcom de més profund.

La crua realitat és que Pedro Sánchez necessita més que ningú, repeteixo, més que ningú, el vot dels catalans per assegurar-se la victòria, i les veus seductores del PP i dels poders fàctics a favor de la gran coalició no fan més que anunciar l’abraçada de l’os. Per això, després de les declaracions de la marquesa de Casafuerte obrint la porta al pacte del PP amb els socialistes ―no és la primera ni serà l'última―, Pedro Sánchez necessita desmarcar-se urgentment, perquè quan més a prop han estat els socialistes del PP, ha estat a Catalunya on han pagat la factura més cara, amb fuites immediates de vot cap als comuns i cap a Esquerra Republicana. Sánchez ha de ser molt conscient d’això, perquè quan es va negar a donar suport a la investidura de Mariano Rajoy ―quins temps aquells del no és no!― els diputats del PSC van ser pràcticament els únics que li van fer costat. Ho van fer per pur instint de supervivència. A tot Europa els socialdemòcrates van caure pràcticament de tots els governs després d’assumir les polítiques conservadores dictades des de Berlín. Que ho preguntin, si no, a Andrea Nahles, la recentment dimitida líder de l’SPD alemany. O a François Hollande, a Manuel Valls... o a José Luis Rodríguez Zapatero.

La crua realitat és que Pedro Sánchez necessita més que ningú el vot dels catalans per assegurar-se la victòria, i les veus seductores del PP i dels poders fàctics a favor de la gran coalició no fan més que anunciar l’abraçada de l’os

Resulta molt difícil convèncer un electorat d’esquerres de la connivència amb la dreta i més quan adopta les actituds més radicals o més properes a l’extrema dreta com és el cas del PP. Per alguna raó la gran coalició PSOE-PP no escandalitza mai la dreta ni els portaveus del món empresarial o financer i avergonyeix en canvi els dirigents socialistes que la neguen tres vegades o les que calguin abans de claudicar. Després del rebuig de Pedro Sánchez a pactar amb Unidas Podemos, tot apunta que aquesta qüestió de la gran coalició marcarà l’evolució de la campanya electoral per més que els mitjans de l’establishment intentin silenciar els crits d’alarma de Pablo Iglesias.

D’aquí ve la rectificació tàctica de Pedro Sánchez i la incorporació al seu programa d’una mena de reforma constitucional en clau federalista, que, tampoc cal enganyar-se, continua sent un brindis al sol. Com tothom sap, qualsevol canvi constitucional requereix el suport del PP i potser fins i tot de Ciutadans per assolir la majoria qualificada de dos terços o tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, així que ja pot el PSOE prometre la lluna, que sempre tindrà el pretext de no portar a terme la reforma per manca de consens.

Tanmateix, sí que podria passar que un eventual acord PSOE-PP incorpori canvis legislatius importants, sense anar més lluny, en la mateixa llei electoral per neutralitzar el paper de les minories, com ja va anunciar Sánchez després del 28 d’abril, o per delimitar el poder dels parlaments autonòmics. És una obvietat, atesa la correlació de forces i l’evolució política dels partits espanyols, que qualsevol canvi legislatiu o constitucional seria, des del punt de vista català i progressista, més centralista i més conservador. De fet, és el que ja va passar amb l’Estatut.