No es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat i la CUP hagi votat, diu ara el refranyer català, però a risc d’equivocar-nos com sempre sobre què faran els anticapitalistes, el que sembla més probable és que forcin unes noves eleccions molt aviat, però no tan aviat com la setmana que ve. Les enquestes els són favorables, però també saben que trencar la majoria sobiranista i impedir l’aixecament del 155 ara mateix també tindria un cost per ells. Així que sembla que guanya terreny en les files cupaires facilitar, de moment, la investidura de Quim Torra —només per acabar amb l’aplicació del 155— i a continuació liderar una ofensiva d’oposició republicana al Govern de la Generalitat que faria impossible aprovar pressupostos ni res que fos transcendent i que, per tant, desembocaria en uns comicis; això sí, convocats des de la plaça de Sant Jaume i no des de la Moncloa.

Quan Quim Torra ha parlat de Govern provisional no es referia exactament a això, però alguns diputats dels grups que li donen suport no veuen amb mals ulls la idea de recuperar l’autogovern i al cap d’uns mesos que cadascú es presenti a les eleccions amb un programa sincer, autonomista, sobiranista, independentista o republicà, de dretes, d’esquerres o de centre, però deixant clar i català fins on estan disposats a arribar, quines línies vermelles s’atrevirien a travessar i quines no. Consta que no només a la CUP, també a Esquerra Republicana i al Partit Demòcrata no són pas pocs els que tenen unes ganes enormes de recuperar la seva identitat política a base de defensar els seu projecte ideològic específic, sense haver de compartir-lo amb altres forces distintes, distants i electoralment rivals.

Així que l’il·lustre diputat Joaquim Torra i Pla, que ha fet un discurs que es feia escoltar, ha defensat la seva candidatura a la presidència de la Generalitat presentant un programa de govern pensat bàsicament per resistir. Resistir l’ofensiva de l’estat espanyol contra l’autogovern català i contra les aspiracions sobiranistes d’un majoria social i política del país i construir la República. Els líders parlamentaris de l’oposició li han demanat tot el contrari, que accepti i assumeixi els empresonaments i l’exili forçat dels líders sobiranistes com a fets consumats i imponderables i es dediqui a administrar la quotidianitat amb il·lusió. D’això se’n diu reclamar la rendició unilateral.

No cal dir que tots dos plantejaments són ara mateix impossibles. El Govern de la Generalitat no podrà construir cap república perquè no tindrà ni els diners ni els instruments per fer-ho i sí en canvi un exèrcit de vigilantes de la playa disposats a avortar qualsevol iniciativa ni que sigui en l’àmbit de la sardana. Però el govern Torra ni la majoria sobiranista tampoc no es rendiran unilateralment mentre hi hagi presos polítics i exiliats, perquè el que no pot ser no pot ser i a més és impossible.

Arribats en aquest punt, totes les propostes de diàleg semblen tan benintencionades com es vulgui, però no passen de retòriques. Només cal llegir el comunicat del govern espanyol i els tuits d’Albert Rivera per entendre que la tensió no baixarà, sinó que pujarà a mesura que s’acostin els judicis i les eleccions municipals i europees. El conflicte català és un tresor per a la dreta i l’extrema dreta espanyola perquè els permet mantenir mobilitzades les seves bases sense haver de mullar-se en altres assumptes electoralment menys rendibles. Però que com la repressió i l’existència de represaliats fan impossible la normalització política, haurem d’esperar un cataclisme ara difícil d’imaginar que ens permeti albirar un horitzó de felicitat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat