Relaten les cròniques mexicanes que alguns homes per demostrar la seva masculinitat, és a dir, per veure qui era més macho, anaven a la via del tren i apostaven a veure qui era l'últim a retirar-se davant l’envestida del ferrocarril llançat a tot drap. Relaten les cròniques que els cementiris són plens de machos.
Contra el que es creu, la testosterona no és només una hormona masculina. És un greu defecte de percepció de la realitat, que pateixen tant homes com dones. Trump i Thatcher en serien dos exemples: no saben retirar-se quan han perdut, ja que no saben que han perdut i operen amb els seus records de victòria com si fossin la realitat actual.
El dia 26 està previst el ple d’investidura. Sembla que des de la mateixa nit del 14-F els partits que compten per formar govern no han tingut temps en aquestes sis setmanes de presentar un govern amb el seu programa. Quelcom a millorar.
El nus gordià que no troba desllorigador sembla que està ben localitzat, però, ara per ara, no sembla, tanmateix, que tingui solució. Malgrat que tots els partits cridats a formar o donar suport al futur govern s'omplen la boca que qui ha guanyat, per primer cop en vots, és l’independentisme, la cosa no tira.
No tira perquè hi ha dues classes d’independentistes. Els bons, els de soca-rel —encara que siguin de fa un parell de mesos—, els que proclamen que la independència ha de ser ja. Com que s’ha guanyat en vots, la cosa està clara. Qui no pensa així no serà independentista macho. Serà autonomista, processista i, per poc que hom colli, botifler; serà tot això o més i pitjors coses, però indepe dels bons, ni somiar-ho.
S’ha d’anar, segons ells, de pet cap a la independència, sense saber ni com ni quan. Només que s’hi ha d’anar com si s’acabés el món. La frustració que experimenten molts catalans produeix impaciència. Ni l'una ni l’altra són gestionades pels independentistes macho. I la frustració i la impaciència creixen.
Res és incompatible amb la independència, però la independència sense futur seria una despulla. Al cap i a la fi, sobra testosterona i manca molt mentrestant, és a dir, creació de prosperitat
L’altra cara de la moneda és el mentrestant. Però no un mentrestant de cara a la galeria basat en nebuloses propostes socials. El mentrestant té facetes clares. La de la independència i la sociopolítica.
La primera suposa evitar la revocació de la independència guanyada en vots per la següent votació guanyada també en vots pels no independentistes. Per la mateixa regla de tres que els primers tindrien dret a proclamar la independència, els segons tindrien dret a revocar-la. Es produiria en un estèril perpetuum mobile, un permanent dia de la marmota.
Per això altres diuen que aquesta majoria en vots ha de ser sostinguda en el temps; és a dir, la voluntat ciutadana ha de solidificar-se. No sembla, encara, que hom hagi arribat a aquest punt.
Exclosa, il va de soi, la violència —terroritzar, esclavitzar o expulsar els dissidents, per exemple—, només queda la seducció, el convenciment, el raonament, el bastir ponts sobre punts comuns per a una millor societat i demostrant que la gestió és millor —cosa no gaire difícil, però fins ara no gaire reeixida— d’aquest costat del riu.
Això requereix quelcom més que un parell d’horetes o d’eleccions: requereix que via eleccions es conformi una sòlida majoria permanent. Tasca gens fàcil, però, com ja a aquestes altures tothom hauria de saber, el camí a la independència no és fàcil, gens ni mica. I alguna prova n’hi ha. Més d’una, diria.
En la vessant sociopolítica, cal bastir millors condicions de vida, que siguin el reclam per apuntar-se a un nou estat. Primer, abatre la pandèmia. De seguida, esmorteir la desigualtat. Comença a ser no moralment intolerable, que fa temps que ho és, sinó un llast per a la prosperitat del conjunt de la societat: ens fa pitjors i més pobres. Una societat on la classe dels exclosos sembla ser l'únic que s’eixampla poc futur té.
Així, per exemple, una via de futur és la universitat. Dir —és veritat— que les universitats públiques catalanes són amb diferència les millors d’Espanya, és dir poca cosa, quan la primera de totes, la Universitat de Barcelona, no està sempre entre les 200 primeres del món. Les universitats constitueixen un dels elements primigenis de la innovació, i per tant, del benestar, a més de ser un magnífic ascensor social i una formidable plataforma d’integració. Però són preterides en el seu finançament, contràriament al que passa al món occidental; es fa com a Espanya.
Hauríem d’estar, sense deixar de lluitar per l’amnistia, dissenyant els objectius i protagonistes dels fons europeus de la Next Generation: 140.000 milions d’euros, en set anys, la meitat a fons perdut. És la grossa del finançament i, novament, al macho li sembla com si fos quelcom d’un altre món. La societat civil, la de veritat, existeix, no la que fa manifestos en estacions buides, espera el suport de les institucions catalanes per alçar-se amb una bona part del finançament del nostre futur.
Res és incompatible amb la independència —ni tan sols dialogar amb els que no la volen ni en pintura—, però la independència sense futur seria una despulla. Al cap i a la fi, sobra testosterona i manca molt mentrestant, és a dir, creació de prosperitat.
O dit tot d’una altra manera: si l’objectiu d’uns i altres és el mateix, la independència, l'estratègia ha de ser el resultat d’una conjunció de parers que cerquen, de manera solvent, és a dir, duradora, aquest objectiu. Sobra testosterona i manca raó.
Una conseqüència que esdevé una gran llosa de proporcions colossals que llasta la política catalana: no reconèixer que tots són independentistes d’igual categoria. No hi ha indepes de primera, segona o, fins i tot, de tercera. I ningú té dret a fer aquesta classificació. Ni ningú té l’obligació de suportar-la.