Un marcià que seguís mínimament la situació de la terra, en especial a la pell de brau i al seu principat del nord-est, tindria problemes per comprendre el que ens passa.

Fa un any, van iniciar una tímida desescalada, sortint d’un ferri confinament —ara presumptament inconstitucional—, i els números de salut pública van ser prou satisfactoris com per donar pas a un estiu que no ens aboqués ni a la ruïna econòmica ni a la personal. Vam poder sortir de casa, anar als llocs d’estiueig —qui se’ls pogués pagar— i el sector terciari va passar la maroma sense prendre més mal del que feia mesos havia pres.

Aquest marcià, mínimament coneixedor de la situació actual, hagués pronosticat un estiu prou millor que el de l’any passat; sense tirar coets, però un estiu, diguem, de recuperació.

Doncs, no. De recuperació, res. El 15 de juliol passat, segons la informació facilitada pel Centre Europeu de Prevenció y Control de Malalties (ECDC, en anglès), Catalunya ja era la regió europea, juntament amb Xipre, en qualsevol del seus mapes, en pitjor situació pandèmica de la UE.

En una Europa majoritàriament en verd, el grana pujat del Principat fa feredat. Tant, que la pròpia Comissió ha aconsellat dijous no viatjar a/des de Catalunya. Ser campió de l’índex de contagis no és precisament quelcom per sentir-se’n orgullós. Ens hauria fer reflexionar sobre el que creiem sobre les nostres virtuts. Cal pegar-se més a terra i no levitar.

Aquest marcià no entendria res. En efecte, aquest any hi ha una dada cabdal, inexistent la temporada estival passada: enguany, pràcticament la mitat de la població té la pauta completa de vacunació. Certament, no s’ha aconseguit la immunitat de grup. Dit sigui en contra de la proclama triomfal que la immunitat arribaria a l’estiu; els oracles ni s’han corregit ni s’han en penedit de llur falsa profecia.

No és menys cert, però, que paradoxalment la situació és incomprensiblement pitjor vacunats que sense vacunar. O la vacuna és un bluf o aquí passa quelcom inadvertit. La vacuna no és un bluf, doncs els nostres veïns han estat igualment vacunats, en ràtios i ritmes similars, i estan en verd. I la població mediterrània no està genèticament predisposada a ser pastura d’epidèmies, com palesen França, Itàlia o Grècia.

La causa no es ni mèdica, ni biològica, ni demogràfica. La causa —així en conclouria el nostre amic marcià, tot cridant cames ajudeu-me— és una irresponsabilitat social i política de grandària 5XL. Ningú havia previst que el juny és fi de curs, amb les consegüents celebracions d’escolars i d’estudiants; ningú havia comptat amb el sobredimensionament en les societats opulentes —i més les dels nous rics com nosaltres— de la fatiga pandèmica i de l’ínfim llindar de tolerància respecte a mínimes molèsties, com dur la mascareta —cosa que continua sent obligatòria—; ningú havia tingut en compte una qüestió de domini públic: la capacitat molt més alta de contagi de la soca delta de la covid-19 que les anteriors. No cal seguir. No cal enganyar-se.

El mentrestant, a casa nostra, és com a mínim, que la gent no emmalalteixi, preservar la salut pública i no queixar-se, com si un fos un paracaigudista paraxutat en terreny forà, de les mancances del sistema sanitari. Les responsabilitats i la desgovernança no son un mal només català, sinó, com és de veure en els mapes, hispànic.

Tanmateix no és un consol. Diu molt poc —i si ho diu, es negatiu— de la capacitat de gestió, fins i tot quan el vent bufa de popa. Suposo que un principi de Peter més o menys generalitzat ha paralitzat els nostres dirigents, que no han sabut —amb relatives bones cartes, en tot cas, millors que les de l’estiu passat— jugar una partida senzilla.

Si no superem el mentrestant, el futur no sembla gaire prometedor. I per cert, el marcià ja ha marxat, a la velocitat de la llum: no és veu ni el seu rastre. Trigarà en tornar.