Avui, u de juny és un, si no gran, molt bon dia. S’ha desnonat al president més mediocre, més ressentit i més cruel a causa de la seva total incompetència política, de la seva nul·la empatia i de la seva inaudita capacitat de mentir. I amb una relació constatada amb la corrupció difícil de creure; i això encara que no ho hem vist tot. Un full de serveis que fa feredat a tots, menys a Ciutadans que, amb fruïció, li ha donat suport fins a l'últim moment, com a mostra palmària del seu designi regenerador.

Bé. Girem pàgina. Què esperem del nou president? Amb la raó a la mà, ben poc. Què esperar de qui fa dues setmanes va abandonar la reforma constitucional (reforma de la qual mai hem vist cap text articulat) per reformar, endurint-lo és clar, el codi penal com a únic instrument en la lluita contra el secessionisme? Esperar, esperar, ben poc.

Es podia aventurar, per exemple fa 72 hores, sense posar-se vermell, el que ha passat i com avui divendres? L’època dels pitonissos en política fa temps que va caducar. En tenim confirmacions cada dia.

El que sí que és lícit és manifestar desitjos. Ací en van uns quants. El primer, que tot aquest terrabastall polític permetrà fer Política i encarrilar la situació políticament. Fàcil no serà; no fer-ho hem vist que tampoc, ja que, en el millor dels casos per al sistema, ens situem en l’empat etern. Enlloc està escrit que les coses hagin de ser fàcils.

Per començar a fer Política cal fer l’inventari dels actius i passius de Sánchez: com Rajoy està dotat d’una resiliència insospitada. Però a diferència d’ell, no sembla ni rancuniós ni cruel, però mostra un grau de feblesa preocupant. Darrere seu, a diferència de Rajoy, no té un partit unit que respongui a l’uníson a la seva veu d’ordre. Pactar, però, encara que sigui instrumentalment, amb una certa esquerra (Podemos) i diversos grups nacionalistes, que van des de la dreta a l’esquerra, el que va valer l’àcid qualificatiu de l'ara callat Pérez Rubalcaba de govern Frankenstein, podria ser un actiu notable.

Sigui com sigui, Sánchez traspua optimisme i determinació, cosa aliena al seu predecessor, que només deixava anar displicència i postergació dels problemes. Aquesta aparença més positiva podria ser deguda a una enorme irresponsabilitat. La vida i la Política en van plenes: optimismes, més o menys egocèntrics, brollen en el pitjor moment i arrosseguen tothom amb la seva caiguda. Podria ser així. Ho veurem.

El convenciment d’un imperatiu moral pel qual val la pena immolar-se políticament, és l’arrel de per què alguns actors polítics són tan grans, com a mínim, com els herois en què es pensa sempre de primeres

Per això entro en la fase, reitero, no de pronòstic, sinó de desig. De ben segur que, com tot polític, Sánchez vol entrar en la història. Polítics a la història n'hi ha molts. Alguns, com a salvadors de la pàtria en perill (Roosevelt, Churchill o De Gaulle en serien colossals referències contemporànies), van aturar el feixisme.

Altres passaran igualment a la història per polítiques menys èpiques, però no menys importants: Brandt, Mitterrand, Kohl, Palme, Moro, Mandela... I molts altres van teixir sistemes de pau i prosperitat i el món va canviar com mai ho havia fet a la història, defugint la violència i practicant el compromís permanent per ampliar i reteixir les aliances. Cal reparar que no tots han passat a la història de forma gloriosa, malgrat èxits indubtables, i que molts, malgrat els èxits, van haver de fugir d’estudi de la Política per no tornar-hi mai més.

Els més grans dins d’aquests grups són els que eren plenament conscients que l'objectiu a abastar era el que era, el que dictava el seu imperatiu moral, gens egoista, sinó altruista i benfactor del bé comú. Sabien, però, que toparien amb la incomprensió de propis i estranys, cosa que, més d’hora que tard, faria que haguessin de sortir per cames de l’escena pública. Això, després d’haver produït un llegat històric monumental. Aquest convenciment d’un imperatiu moral pel qual val la pena immolar-se políticament, és l’arrel de per què aquests actors polítics són tan grans, com a mínim, com els herois en què es pensa sempre de primeres.

Un d’aquests homes va ser Pierre Mendès-France, PMF com es feia dir, polític francès, un insubornable radical-socialista de la III i IV República francesa, de la qual va ser durant només set mesos primer ministre. En efecte, va ser primer ministre un semestre llarg, però va canviar la història de França i del món, obrint la porta a la descolonització.

Es va desprendre, primer, d’Indoxina i de Tunísia, va tenir coll avall la independència del Marroc i va començar a abordar la d’Algèria —la causa de la seva caiguda—. Aquest camí era, des de sempre, el seu imperatiu moral, imperatiu moral segurament compartit per molts francesos (no diguem pels colonitzats), però que no gosaven de manifestar-ho en públic o n’eren manifestament hostils.

PMF sabia perfectament que obrir la porta gran a la independència per a les colònies francòfones tindria efectes històrics sobre França i el món sencer. Sabia que ho feia ràpid o no podria acabar la feina que calia dur a terme. Era així o el problema de la descolonització s’enquistaria, costaria vides, moltíssimes vides, diners, moltíssims diners, i, al capdavall, exsangües i arruïnats, la independència de les noves nacions arribaria dolorosament, però també inexorablement. En resum: un problema de tot menys fàcil.

Si és audaç, Sánchez pot posar en marxa una política de regeneració econòmica i, sobretot, de reestructuració institucional radical

Sánchez Castejón, amb com a mínim la meitat del partit en contra seva, amb els baronets aparentment conformes, uns aliats no sempre prou temperats i una herència econòmicament i políticament enverinada fins a dir prou, si és realista, miracles a part, no pot sostenir raonablement que el seu mandat serà llarg. Ja hem vist com la premsa endeutada fins més amunt de les celles l’ha rebut. Repassin les edicions digitals d’avui dels diaris en paper: algunes capçaleres són més que un poema.

Sense fer pronòstics —i miracles a banda—, Sánchez té tots els números per ser Sánchez, el Breu. Doncs precisament ací rau la seva força.

Si és audaç, és a dir, passa dels que al seu partit ja se la van jugar fa vint mesos i ara l’esperen al primer revolt, i sap trobar aliats personals, que donin la cara, entre els grups que li han donat suport, pot posar en marxa una política de regeneració econòmica i, sobretot, de reestructuració institucional radical.

Això vol dir, tant reduir la intolerable nova desigualtat social com pactar amb Catalunya un estatus, que passa per un referèndum, que suposés el fi de les hostilitats i la creació de plataformes de mútua confiança, de democràcia avançada i prosperitat. Qui es podria oposar a això?

Oposar la unitat d’Espanya, amb tota la càrrega legítimament sentimental que comporta, no és prou per abdicar de la Política —com vaig escrivint avui— en majúscula.

Qualsevol mínima aproximació a Catalunya, malgrat ser radicalment racional, no és fàcilment comprensible amb les passions foragitades, el mandat de Sánchez igualment seria breu. Aquesta sí o sí brevetat és un incentiu incontestable per fer les coses bé. Perquè fer-les malament, com he vist, no té cap rendiment positiu.  

Brevetat per brevetat, com PMF, fer-ho bé és el passaport a la història de veritat, no a la de la grisor ignominiosa dels corruptes i mentiders. Revifar la democràcia no és tasca menor.