La festa, el diàleg, s’acabat (com sempre) abans de començar, si és que algun cop ha estat obert. Ja va quedar clar el famós “ni quiero ni puedo” de Rajoy en una entrevista a cinc (El País, The Guardian, Le Monde, La Stampa, Süddeutsche Zeitung i Gazeta Wyborcza), publicada al diari madrileny el 9 de desembre del 2013.

Al gener d’enguany va començar l’Operació Diàleg. Espectacular simulacre de mudança parcial al carrer Mallorca de Barcelona, a la Delegació del Gobierno, de la vicepresidenta, Sáenz de Santamaría. En consten dues entrevistes: una amb el seu homòleg català, Junqueras, i amb la líder de la oposició al Parc de la Ciutadella, Arrimadas. De la trobada entre els presidents, Rajoy i Puigdemont, com deia el Zorro, “nunca más se supo”.

Vet aquí, però, que en una altra singular entrevista a Onda Cero, amb Carlos Alsina, el passat 26 de gener, Rajoy respon que vol dialogar, però ratlla tots els punts que l’entrevistador li proposa! A partir del punt 3:42:00 queda clar, de nou, que no pot ni vol fins a tres cops en poc espai de temps. Tot deixant al marge una peculiar interpretació constitucional, poc fiable en algú que no sap com funciona la nacionalitat espanyola i l’europea.

Malgrat que es diu disposat a parlar de tot, Rajoy no pensa parlar de res. En definitiva, res de nou sota el sol

Així les coses, el que queda clar és que, malgrat que es diu disposat a parlar de tot, Rajoy no pensa parlar de res. En definitiva, res de nou sota el sol. Ni Operació Diàleg ni res de res. També és cert, que era una esperança de bon començament frustrada confiar en la capacitat de resoldre problemes d’algú que fia la baixada del preu de la llum a la pluja, tal com va afirmar a l'esmentada entrevista radiofònica.

Un cop donada la via lliure als pressupostos per part de les CUP, la convocatòria del referèndum sembla més que probable. En conseqüència, per primer cop s’albira una autèntica crisi institucional, que deixarà petita la que genera el judici de la setmana vinent pel 9-N, que asseu a la banqueta dels acusats Mas, Ortega i Rigau. En el pensament rajoià, de funcionari que només entén una forma malaltissa de concebre la llei, el poder de l’Estat és omnímode. No només això: és la medicina que tot ho sana, especialment si la llei s’empra contra els dissidents en el més pur estil africanista en versió capitalina, és a dir, fins a l’aniquilació de l’adversari (eufemisme per designar l’enemic).

En el pensament rajoià, de funcionari que només entén una forma malaltissa de concebre la llei, el poder de l’Estat és omnímode

Esclar que al·ludir a la llei, quan qui ho diu és el president d’un partit imputat per actes criminals duts a terme sota el seu mandat i que figura com a responsable civil a títol lucratiu en vàries causes per corrupció, és un sarcasme. Sarcasme que resulta accentuat perquè aquestes causes han fet retrocedir Espanya fins al número 41 a l’escalafó de la percepció de la corrupció i posant-la pràcticament a la cua de la Unió Europea i de l’OCDE. Sarcasme propi d’algú que barreja, com ho va fer el passat dimarts, dia 31, Rita Barberá amb les víctimes del terrorisme.

Sigui com sigui, ni ha hagut diàleg ni n’hi haurà. Aixafar fins al moll de l’os és l’únic que raonablement es pot esperar. Altra cosa, és clar, és que ho aconsegueixi, malgrat l’amplia panòplia d’instruments de què disposa el Gobierno.