Aquesta setmana ha tingut lloc a una universitat, la de Barcelona en concret, la rebentada d’un acte organitzat per un grup que, reclamant tota la democràcia del món per a ells, té la desqualificació grollera, falsa o ofensiva com a instrument primigeni de lluita política.
En efecte, sense veure molt bé, la veritat, la relació entre la Universitat, la presentació d’una jornada sobre una obra universal com és el Quixot i Societat Civil Catalana (SCC), grupuscle igualment intolerant, aquest va obtenir la, segurament volguda, autoclausura de l’acte, tot proclamant la queixa de la manca de respecte per la llibertat d’expressió. Avanço i reitero que forçar el tancament d’un acte legal em sembla un fet, des del punt de vista de l’ètica pública, intolerable. Políticament, a més, suposa donar bases al contrari, que, com segurament ho esperava, no sembla el més intel·ligent.
Si la Universitat de Barcelona permet que una organització eminentment política organitzi un acte aparentment científic-cultural en els locals de la pròpia universitat, espero que sigui aquesta igual de generosa amb els actes que el seu personal vulgui organitzar.
L’acte de SCC a la universitat em recorda aquell client que, diuen, un dia va entrar a un ja fa temps extint establiment per a fumadors del passeig de Gràcia i va demanar formatge. El dependent, astorat, li va objectar que el local era una botiga de venda d’articles per a fumadors. La resposta del client: “Però els fumadors no mengen formatge?”. Com a regla general, si SCC vol organitzar actes científics, culturals, festius o de qualsevol mena, ho pot fer als seus propis locals o als dels partits, membres dels quals coorganitzen amb ella actes polítics públics i, amb orgull, es retraten amb els seus dirigents. Que recordi, altres entitats no científiques en sentit ampli no munten actes universitaris a la universitat
Com menys prima la repressió de la llibertat d’expressió, més democràcia real hi ha
Dit això: és intolerable rebentar un acte legal, d’una associació legal, en un lloc legalment cedit. És intolerable. A més, és una pífia monumental, que dona munició a l’oponent, en una partida que, com en els concursos hípics, guanya qui menys errades comet.
La llibertat d’expressió es mou en un terreny de la coordenada volteriana i l’abscissa leninista. Tanmateix, a Voltaire se li atribueix la frase de “no estic d’acord amb vostè, però donaria la meva vida perquè es pogués seguint expressant com ho fa”. De Lenin es diu: “No hi pot haver llibertat per als enemics de la llibertat”. Segurament són cites apòcrifes. Tant se val.
La frase de Voltaire —per cert, quants carrers, avingudes o places dedicades a ell a casa nostra?— suposa una màxima al màxim de l’ètica pública: la llibertat d’expressió, sense límits i per damunt de tot. Un desideràtum. La frase atribuïda a Lenin és una sentència que comporta tot un programa polític, amb un greu problema d’aplicació —que la pràctica ha obviat—: qui determina que un subjecte o grup és enemic de la llibertat i com se li posa el morrió del silenci i amb quina durada. Voltaire és la màxima expressió del liberalisme il·lustrat i racional i Lenin n’és de l’eficiència de l’estat al servei d’un ideal.
Delimitat pels eixos volterià i leninista tenim el terreny sobre el qual es basteix la democràcia moderna. Com menys prima la repressió de la llibertat d’expressió més democràcia real hi ha. En canvi, a l'inrevés, menys democràtic i més autoritari serà el sistema.
El respecte en democràcia és el respecte envers la paraula del contrari, de l’oposat, del que pensa radicalment en contra nostra
Voltaire estava preocupat pels ciutadans i la societat; Lenin pel projecte d’un estat al servei de la classe obrera secularment oprimida i explotada. Ambdós legítims propòsits, en ser deformats per seguidors espuris, ens han proveït de grotesques caricatures de llibertat d’expressió i de protecció de l’estat. Hem arribat a situacions de tirania corrupta de mitjans de comunicació i de règims lliberticides. Fins i tot, amb mostres per part dels poders públics, també els que no ho són, de defensa a ultrança de l’estat, és a dir, de la casta dominant en contra dels ciutadans, tornant-los a relegar a la condició de súbdits.
La base cabdal, certament, no l’única, d’un estat democràtic és una societat democràtica, no a la inversa (a la inversa és pura semàntica). Perquè una societat sigui realment democràtica els ciutadans han de saber conviure, tolerar i no agredir els que s’aparten del pensament, ideologia o simplement criteris de qualsevol mena que defensen. El respecte en democràcia, al si d’una societat democràtica, no és amb els amics —amb els amics es va de copes—. El respecte en democràcia, al si d’una societat democràtica, és el respecte envers la paraula del contrari, de l’oposat, del que pensa radicalment en contra nostra, del que fins i tot ens arrabassaria la nostra llibertat si pogués. Però, tranquils, en una societat sana això no passa mai. Sana, mai.
No és sana, però, una societat en la qual dirigents institucionals, fins i tot asseguts als seus governs i parlaments, pugnin per sortir en les fotos triomfals de gents que, malgrat el respecte que reclamen, no fan cap mèrit per merèixer-lo. Així és la imperfecta vida en imperfecta democràcia.