Malaltia eterna dels que tot ho veuen malament, en els altres, és clar. Que tot es fa tard, els altres, és clar. Que la lluita fa figa, per culpa dels altres, és clar. I així fins a l’infinit.
Aquesta tendència a donar la culpa de tot el que no ens surt com volíem als altres, no és nova, però és una característica quasi genètica de l'independentisme més hiperventilat. Per això el barbarisme.
Alguns, ingènuament, tenien pressa i creien que això de la independència seria en viu i en directe, en un tres i no res i sense negociar, també, és clar. S’han intentat dos referèndums proindependentistes que han estat un èxit democràtic i popular, però no polític. La prova és on som i amb un cost institucional i personal brutal. En aquesta percepció refractada de la realitat, l’hiperventilisme veu que els referèndums —vàlids o no, tant se val, internacionalment— són efectius, han dut la independència i que no posar-la en pràctica per les institucions és una pura traïció.
Sincerament, la independència, per més que sigui desitjada per una gran part de la ciutadania catalana, a penes és demoscòpicament majoritària, però en cap cas electoralment majoritària. Encara no. La democràcia, fins i tot practicada informalment i al marge de les vies institucionals, té una regla bàsica: majories i minories. Aquestes majories —no cal que siguin qualificades— no les tenim encara. Encara no.
L’hiperventilisme veu que els referèndums són efectius, han dut la independència i que no posar-la en pràctica per les institucions és una pura traïció
Si als nostres dirigents els dona un atac de mínima eficiència i es posen a governar i garanteixen el dret a un bon govern, al qual com a ciutadans tenim dret, les eleccions previstes del 14-F podrien eixamplar la base. Encara podria ser. N’és un pressupost governar raonablement bé. Pot ser una via eficient i profitosa perquè et votin a tu més que a la resta.
En democràcia això significa la meitat més u dels vots. No hi ha altra manera. Cap altra. Una forma segura de no eixamplar la base, de no arribar a la meitat més u dels vots, és no gestionar bé ni donar la sensació que es gestiona bé.
No es gestiona bé, ans al contrari, quan dins i fora del govern, a totes les institucions en què participen, els dirigents aprofiten la mínima —i si no és que se’n pesquen una— per desacreditar als companys imprescindibles del camí cap a aquella fita que abans es deia Ítaca.
No és gestionar bé, ni gens ni mica, que la ciutadania cregui que no es té un projecte clar. Ho demostra el fet de no parlar clar, de no actuar deliberativament amb els actors socials i econòmics des del minut zero. Ho demostra contradir-se, no ja amb els que haurien de ser amics i aliats sense fissures, sinó amb un mateix.
Governar bé suposa, al cap i a la fi, posar en valor les institucions de les quals hom disposa. Institucions un xic o molt capades, és cert, però són les eines que tenim. De no posar en valor les institucions ja se n'encarrega l’hiperventilisme; no cal fer-li la feina. El seu principal esport és posar-les a parir sense pietat. Un exemple recent el tenim amb la restitució del major Trapero, que per desprestigiar-lo se l’ha titllat de tot i, de pas, s’ha carregat contra els Mossos. Motius n’hi ha; és ben cert. Però la via de governança és la seva reforma constant i no demanar no se sap ben bé què: abolir-los, milícies populars, les policies de l’Estat...?
Hiperventilar és un plaer fugisser, si és que arriba a ser un plaer. Però els plaers si els paga qui no en gaudeix, no és gens ni mica democràtic. És posar la pròpia, diguem-ne, ideologia per damunt de tot i que la factura la passin als altres. Una mena de gratis total.
És el retrat perfecte dels menjapans. Hiperventilats, això sí.