Gonzalo Boye, dijous passat, en aquestes mateixes pàgines, entre altres molt i molt assenyades afirmacions, deia: “Caure en l'error de pensar que en un procés com el català hi ha dreceres és, simplement, fer el joc als que creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola s'ha de defensar a qualsevol preu”.

O sigui, que de tenim pressa, siusplau, oblidem-nos-en. I ens hem d’oblidar per un doble motiu: perquè la vida –i la política també– és menys ràpida del que sembla; més aviat és lenta. Quan es té pressa i la pressa és legítima, la lentitud és desesperant. Perquè mentre esperem, ens prenen el pèl, ens provoquen, se'n foten de nosaltres i ens volen pispar el que es nostre: la llibertat i la dignitat. És desesperant!

L’altre motiu per deixar la pressa a les golfes ben embolicada rau, en el nostre actualíssim context, en què la lluita contra el lawfare, un autèntic bullying, no pot ser, ho sento, més que amb les armes que ens dona l’estat de dret, que són moltes i molt bones.

Amb una pega no menor: en els casos més crítics, els que tenen a veure amb l’alta judicatura (Audiència Nacional, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional, amb les seves respectives fiscalies), no només es juga en camp contrari, malgrat emprar la seva gens dolenta constitució en materia de drets i llibertats i les seves lleis penals i processals, sinó que l’àrbitre s’ha passat a l’equip contrari, duent tots els contraris la pilota a la mà i no volen fer res més que llençar penals. Desesperant partit!

Tot i així, no guanyen per golejada com es podria suposar. Han hagut de fer el ridícul per duplicat tot retirant les euroordres i, amb la ràbia del gat capgirat, han camejat contra el tribunal regional d’Schlesvig-Holstein, denigrant-lo un i altre cop sense venir a tall, com si s'hagués d'acabar el món. Tal com van ser incapaços de trobar una sola urna abans de l’1-0. No cal fer un llistat més llarg per excitar els seus renecs i frustracions.

La resposta als constants exabruptes del règim amb aparença jurídica s’han de respondre com si fos una democràcia modèlica, amb la millor tècnica i la màxima correcció. Recordeu el capteniment professionalíssim dels advocats defensors al judici davant el TS.

En el tram estatal de la defensa no cal ser gaire llest per albirar el futur. Guanyarà el sistema: és el seu terreny, la seva interpretació de les regles, el seu camp i la seva piloteta; i, si cal que en lloc que el partit el juguin onze, n'hi posen 22 o 222. O dit d’una altra manera: abusar del seu poder i no servir al bé comú. Perquè resoldre democràticament el tema, fins ara irresolt, de l’encaix o desencaix de Catalunya a Espanya és el problema més gran que té Espanya des que militarment va intentar esborrar la catalanitat de la faç de la terra. I, com m’ha dit un bon amic, sense mala consciència.

Les detencions dels CDR dilluns passat acusats de rebel·lió, terrorisme, estralls, tinença d’explosius i organització criminal va ser patèticament ridícula i dramàtica pels interessats. Tot començant pel fet que el mateix dia dos acusats per la Guàrdia Civil de terrorisme van ser deixats en llibertat in situ. Què barat que és avui dia el terrorisme. Desesperant!

No entraré ara a valorar els indicis, que al llarg del dia van anar canviant, segons les interessades filtracions –tot vulnerant el secret del sumari, sense que cap Fiscalia actués al respecte– i la presumpció d’innocència per part de diputats, associacions de jutges i fiscals amb l’altaveu del groguisme patriòtic de guàrdia. Desesperant!

El que dic –i diré– és que, després d’un procés, esperem, amb totes les garanties, tant si són declarats culpables d’algun delicte com si no, les presumptes vulneracions del dret de defensa, incomunicacions, privació de la internació d’advocat de confiança, accés a l’atestat i entrevista reservada lletrat-client, fan nul el procés. Per si algú no ho entén, el que dic no suposa de cap manera recolzar la violència delictiva. Si n’hi ha hagut, cal jutjar i condemnar-ne els autors. Exclusivament dins les regles de l’estat de dret que han de restar sempre incòlumes.

Si una sola d’aquestes vulneracions es pot provar, potser Madrid no en farà cas, però Estrasburg diria que sí. A l’hora de detectar vulneracions, té molta experiència l’actual ministre espanyol de l’Interior quan era jutge d’instrucció a l’Audiència Nacional. De sis condemnes a Espanya per maltractament de detinguts, tres corresponen al seu negociat.

Amb la legislació actual, aprovada només pel PP al 2015, i amb la abstenció –no vot en contra– del PSOE i de l'aleshores Minoria Catalana, és a dir, Convergència i Unió, no cal recórrer a la legislació antiterrorista: aquesta normativa de fet ha quedat sense efecte, i qualsevol ciutadà pot veure's despullat dels seus drets bàsics de defensa, per qualsevol delicte. Majoria del PP i abstenció de PSOE i Convergència i Unió i sense cap recurs després davant el TC. Desesperant.

Però pels que defensen el seu dret a decidir pacíficament no hi ha res més que un llarg i tortuós camí d’un estat de dret minat, però que al cap i a la fi donarà satisfacció, espero. Caldrà treballar sense defallir, esglaó a esglaó, de clatellot rebut a clatellot rebut, caient i tornant-se a aixecar. Però hom persevera. Quan la raó està de part del perseverant, un resulta imparable a llarg termini –o no tant–, però imparable. Mentre és, ho reconec, desesperant.