Les urgències del país, des de la repressió del deep state amb el seu lawfare, fins als desballestaments amb l’abandó en inversions, que castiga a tots, a tots, els catalans, no permeten sempre el debat públic de les emergències que viu el món, especialment el món occidental, des de fa més d’una dècada. Certament, els problemes de Catalunya són greus i és d’enorme dificultat superar-los, però el món continua rodant sense esperar que trobem com a societat el nostre camí. Potser en el nou món, trobarem bones solucions als nostres interessos vitals com a nació.

L’univers posterior a la II Guerra Mundial, que aquí, gràcies al franquisme, va començar a arribar a empentes i rodolons després de la mort del rebel usurpador, és un univers ja caduc. El món post 1945 ha deixat d’estar basat en dos partits de fort arrelament, un més o menys conservador, l’altre més o menys progressista, que gràcies a la democràcia lliberal i representativa han construït el que coneixem avui, però que ja no és vàlid. Al món post 1945 no hi havia ni feminisme, ni minories, ni medi ambient, ni països emergents ni, per tant, hi havia la consciència de les xacres, però tampoc dels avantatges actuals.

D’una banda, els partits tradicionals estan desapareixent com a tals. Resten els seus esquelets, més o menys fossilitzats. Han aparegut dos grans ordres de canvis. Al sistema caduc, per anquilosat de representativitat política, sembla que hagi vingut a substituir-lo, però no acaba de quallar, una munió de moviments d’encuny social, cultural o econòmic, prou inorgànics. D’altra banda, la solució als grans reptes del món, entès com el dels habitants del planeta Terra, ja no pot ser fruit de les decisions d’elits nacionals, més o menys benvolents, més o menys amb les mans gotejant sang a doll. Cada vegada són més certs els efectes globals de l’aleteig d’una papallona al Brasil sobre el nostre quefer quotidià.

França, la que al segle XIX quan esternudava, Europa es constipava, una altre cop ens dona senyals d’un incert món nou. Incert perquè l’únic que podem albirar és que serà nou, però no com podrà ser ni com el podrem configurar. Un món que en el proper futur el més segur és que sigui habitat per un caos de vectors multidireccionals, concèntrics i excèntrics, tot a l’hora. Un panorama, pels creadors, ple de reptes i de la creença en un món millor, ple de possibilitats; un panorama que pels conservadors, és a dir, pels que tenen por a perdre el seu statu quo, és aterridor. Atenció, doncs, als veïns del nord.

No podem, com a societat dinàmica que creiem que som, quedar al marge dels incerts camins del nou món, que només en transitar-los, permet avançar. Cal desprendre’s de l’entotsolament i anar-se'n amb la gosadia d’una nova racionalitat, sempre, cal no oblidar-ho, radicalment democràtica.

Deixant de banda l’envejable inòpia de la majoria d’observadors de la política francesa, amb el mateix coneixement del tema que un carboner de la física quàntica, el procés electoral gal deixa unes dades objectives inquietants. D’una banda, a l’aturada, més important del que sembla, al neofeixisme en les eleccions presidencials del maig, l'han seguit, per disseny legal, unes eleccions legislatives al juny amb un 53% d’abstenció i amb un empat tècnic entre les dues candidatures majoritàries, que amb prou feines arriben al 50% dels vots emesos. Pírric resultat. La segona volta, el ballotage, ho aclarirà tot.

Aquesta és l’equació a resoldre, més enllà del més que previsible resultat que Macron revalidi la seva majoria al Palais Bourbon. D’una banda, s’ha aturat la reacció més primària i fastigosa i, d’altra, poquíssimes dates després, com si el tema fos menor, la gent es queda majoritàriament a casa.

Potser els polítics, reclosos a la seva ciutadella, fan poques o directament cap excursió al món exterior. Potser la ciutadania percep que unes eleccions legislatives estan destinades a donar la resta de poder a un govern o bé a un seguidor del president acabat de revalidar, o bé a un nou contrapoder, de forma que ambdós poders cohabiten davant les emergències; o, potser, la percepció és d’una baralla d’egos, disfressada de batalla ideològica, tan elemental com insubstancial a ulls dels votants. Com si les bones gents veiessin que els venen un rellotge xapat en or, tot dient-les que és d’or massís. Potser és perquè, tornant al predictor món de la política-ficció —o no tanta ficció— televisiva, Borgen s’ha fet gran i ara Birgitte Nyborg és més aviat un reflex de Philippe Rickwaert, l’heroi de Baron Noir.

O serà que som, sense ser encara prou conscients, davant un món que no entenem del tot, sobre el que les receptes sabudes no tenen efecte i sobre el que a palpentes, no exemptes de manipulacions, és a dir, populisme, no sabem ben bé com incidir.

Les ferides que pateix Catalunya són grans. El desconcert no és gens menor, sinó cabdal. Però no podem, com a societat dinàmica que creiem que som, quedar al marge dels incerts camins del nou món, que només transitar-los, permet avançar. Cal desprendre’s de l’entotsolament i anar-se'n amb la gosadia d’una nova racionalitat, sempre, cal no oblidar-ho, radicalment democràtica.