El tòpic diu que les eleccions són la festa de la democràcia. Si és així, com és que no veiem familiars, amics, coneguts i saludats, a casa, a la feina, a l’escola, al carrer, a les xarxes fent bots d’alegria per tornar a votar? Com és que, ans al contrari, tothom normal al voltant nostre treu fum pels queixals per haver de tornar a votar, aquest any per tercera vegada i en quatre anys en quatre eleccions generals?

Aquesta seriosa anomalia suposa una nova crisi del sistema que, en mans dels autodenominats constitucionalistes, passen la Constitució, l’interès general i la democràcia per allà on no s’han de fer passar.

De les moltes barbaritats democràtiques i constitucionals a les quals hem hagut d’assistir, en senyalaria tres de ben significatives per la seva barroeria i nul·la sofisticació.

La primera seria que, en lloc de ser el Congrés de Diputats, malgrat la dicció directa i clara de l’article 99 de la Constitució, ha estat el Rei, tot actuant com a sobirà i no com a monarca parlamentari ―tal com estableix l’article 1. 3 també de la Constitució―, qui ha declarat deserta la nominació d’un candidat a primer ministre. A qui li toca, vista la senzilla norma, és a la presidenta del Congrés, després de la corresponent sessió fallida.

Com rememorava Martín Pallín fa uns dies, Rajoy va ser elegit premier sense tenir els vots. Va ser elegit perquè va ser proposat sense tenir-los. En l’ínterim entre la proposta règia i la votació, van fer fora Sánchez, el PSOE es va abstenir i Rajoy, repeteixo, sense els vots majoritaris, va obtenir majoria simple. Ara el Rei ha furtat al Parlament el debat necessari en no proposar ningú. Tot per orgull i comoditat. Una mena del secular borboneig.

Se’ns ha recordat fins a l’avorriment que Espanya és un país governat per la llei, dins la llei i sota la llei: doncs bé, aquí s’ha agafat una drecera, creant una via constitucional inexistent. Així és constitucionalista qualsevol.

Aquests polítics de fireta obliden que davant l’urna el vot és una arma poderosíssima en mans de cada ciutadà, que és plenament i absolutament sobirà per dir el que vol i que, encara més, no ha de justificar per què ha votat, no ha votat o no ha anat a votar

L’altra fallada del sistema rau a voler convertir un sistema parlamentari ―governa qui més vots té― en un sistema presidencialista ―governa qui guanya les eleccions―. La fal·lera de Sánchez, fent tota mena de maniobres i emprant una retòrica simplista, ha palesat el que molts albiraven quan semblava que demostrava força moral en aixecar-se quan va ser defenestrat l’u d’octubre del 2016 de la secretaria general del PSOE: que només li interessa el poder pel poder, que és un poderaddicte. Un pur situacionista que diu el que a cada moment li convé. A Jordi Évole li va explicar la seva aventura i per què, en voler pactar amb aleshores Podemos, no el van deixar i el van fer fora. O quan va agrair a Esquerra el seu vot, però fa uns pocs dies va dir-li el nom del porc políticament parlant, negant-li la condició de ser d’esquerres.

Que ningú passi pena per aquest cesarista polític: si torna a guanyar les eleccions sense majoria absoluta ―cosa ara per ara fora de la realitat― i Unidas Podemos li calgués, hi hauria acord. És el que té l’addicció al poder.

La tercera fallada, aquesta encara més radical, és haver dit en l’entrevista televisada que li va fer La Sexta dijous passat que no podria dormir amb els d'Iglesias a La Moncloa. Ell i, segons ell, el 95 per cent dels ciutadans. Potser aquests poders d’endevinació, fins ara desconeguts, són els que l'han portat a convocar eleccions, atès que deu pressentir que les guanyarà sense baixar de l’autobús. Petulància.

Malament les institucions democràtiques, la democràcia parlamentària, que ni actua, ni vol ni cercar el consens amb altres grups per sumar una majoria parlamentària, com a mínim, per ser nomenat president del govern. És una falta de respecte a tots els partits i a la ciutadania en general. Amb quin dret es creu aquest president en funcions, president frustrat a la capçalera del govern, per menystenir qui no passa pel seu diktat: per a uns l’abstenció, per a altres els vots. Tot gratis total, és clar.

Finalment, la cirereta del pastís: fer tornar a votar els ciutadans un altre cop sense haver estat capaç d’accedir al govern és dir als ciutadans que han votat malament, que van errats. I des d'aquest despotisme cesarista se’ls insta en una nova ocasió a votar bé, és a dir, a votar-lo a ell i a ell per sobre de tot. Què passaria si el ciutadà decidís votar bé i pel ciutadà votar bé fora no votar-lo a ell?

Aquests polítics de fireta, que renyen la gent fent com si endevinessin els seus pensaments, però no resolen els seus problemes quotidians, obliden que, malgrat tot, malgrat les restriccions democràtiques, davant l’urna el vot és una arma poderosíssima en mans de cada ciutadà, que és plenament i absolutament sobirà per dir el que vol i que, encara més, no ha de justificar per què ha votat, no ha votat o no ha anat a votar. Qui oblida això està més a prop de l’autocràcia que de la democràcia.