No serà avui ni demà, però el règim del 78, el de la segona restauració borbònica, està a les acaballes. La corrupció, però no només la corrupció, està posant un punt final llarg a un règim que va néixer amb molt bones expectatives, per més que ara posem la Transició com un drap brut. Bones intencions que es van acabar quan l’esquerra va descobrir el poder (és a dir, manar sense control) i la dreta va perdre els complexos.

Diríem que cap a finals de l’última dècada del segle passat les dues línies paral·leles finalment es van trobar i des de llavors, arrebossat inicialment amb una bombolla econòmica d’aparent prosperitat mai vista per aquestes contrades, el règim va iniciar un llarg pendent que dura i dura. Té l'aparença de, com el Cid, guanyar alguna batalla -és a dir, de sobreviure encara- després de mort.

No serà avui ni demà, però el règim del 78, el de la segona restauració borbònica, està a les acaballes

La brutal crisi econòmica va deixar al descobert la poca viabilitat del règim. D’una banda, apareixen uns regiments de polítics patològicament mentiders que enganyen a tort i a dret. Així, la recuperació econòmica, un mantra esgotador, seria una de les seves màximes. Però les dades ho desmenteixen: les famílies espanyoles són més pobres ara que el 2007, la pobresa ha pujat estratosfèricament, i ha arribat a alguns sectors a superar el 25%. Això sí, les rendes més altes no només no han disminuït, sinó que ha ascendit algun esglaó: el nombre de milionaris a Espanya, amb la crisi, s’ha incrementat. Les dades domèstiques, la microeconomia, no enganyen: aquestes no. I el ciutadà és el que percep. És molt recomanable la monografia Distribución de la renta, crisis económica y políticas redistributives de  Francisco J. Goerlich Gisbert, Fundación BBVA).

D’altra banda continuem tenint un Estat, l'estructura del qual és autoritària i poc eficaç. Per moltes, en aparença, profundes reformes que s’han fet dels aparells administratius, l’eficàcia hi regna per la seva absència. Per molt que els funcionaris s’hi esmercin –que ho fan-, tot cobrant menys i havent-se'n reduït el nombre. Les obres públiques mal planificades i pitjor finançades, les escoles en barracons, les llistes d’espera o alguns serveis bàsics com ara les Rodalies en donen fe quotidianament. Si, a tall d’exemple, es triga en tren de Barcelona a Puigcerdà el mateix que quan es va inaugurar la línia el 1922, més de 3 hores, no es pot dir que l’eficàcia sigui la dominadora del sistema. Això i el manteniment autoritari d’una administració pública no dissenyada per a ciutadans sinó per a súbdits, als qui s'enfronta com a enemics.

Amb les excepcions personals –gràcies a empleats públics eficaços, amables i educats, que n’hi ha i molts- que es vulguin, el sistema de gestió de la cosa pública és, com a mínim, obsolet i, en bona mida, com veiem cada dia, afavoridor de pràctiques corruptes, que avui ja podem dir que per part de les cúspides politico-administratives són sistèmiques. Si a això hi afegim una manca de la deguda professionalització en el disseny, prestació i control de les funcions públiques per sota dels nivells que podem veure en els estàndards europeus, el mal de base no rau només en les portes giratòries per als càrrecs de més relleu, sinó que alguns, més discrets, disposen de gateres per on rapinyar places de grau mitjà de les administracions i altres ens públics que no estan reservades a funcionaris de carrera, sinó a allò que abans se'n deien recomanats i endollats. Tenim una administració amb un nivell directiu molt poc professional i això es nota. I no és casual que això sigui així: aquest sistema deixa les portes obertes perquè el grapat, pel que es veu, prou considerable de desaprensius  –a hores d’ara més de 1.300 processats per delictes relatius a la corrupció- disposin a pler dels béns públics com si fossin seus. El cert, però, és que es deuen pensar que sí que són seus.

Continuem tenint un Estat, l'estructura del qual és autoritària i poc eficaç

A un Estat feble, laminat per la crisi, incapaç de donar respostes satisfactòries en situacions com l’actual a multitud de demandes, per la satisfacció de les quals els ciutadans han pagat els seus bons impostos; a un Estat colpejat per la corrupció, corrupció agreujada pels intents no sempre reeixits –gràcies a la decència dels que els pateixen- de manipulació de la Justícia, inclòs un Ministeri fiscal remenat a ulls vista; a un Estat així només li faltava el problema de Catalunya.

Perquè Catalunya és un problema etern d’una Espanya feble, que intenta sobreposar-se amb un dogmatisme sectari i esquerdat, amb una mà de vernís legal. La incapacitat d’afrontar les reformes estructurals que Espanya necessita des de fa segles té com a conseqüència un debilitament dels lligams sentimentals i que un bon nombre de catalans –en desconeixem el nombre exacte perquè no els deixen comptar-los en un referèndum- ja hagin trencat amb Espanya.

Un bon nombre de catalans –en desconeixem el nombre exacte perquè no els deixen comptar-los en un referèndum- ja han trencat amb Espanya

Aquesta dissidència, latent històricament, no s’ha sabut gestionar quan més falta fa: quan arriben les crisis. L’única resposta d’acció, de fer alguna cosa, va ser intentar espanyolitzar els nens catalans –els grans ja els devien haver donat per impossibles-. Com tampoc sembla que anés bé, han seguit  tirant pel no, no i no. Però això tampoc no funciona.

Com sabem que no funciona aquesta política escanyolida? És fàcil: la crisi no es remunta i la distància és cada dia més gran. Això demostra que el règim del 78, incapaç de superar a les bones –amb democràcia, transparència i generositat- els enormes problemes que pateix, s’enquista en el marianisme més rústic del ni quiero ni puedo. Està a les acaballes.