La propaganda del règim, institucions oficials i premsa addicta i endeutada fins a les celles, no s’està de proclamar que Espanya és un estat de dret amb separació de poders. El menys subtil dels observadors constataria que poc encertades que són les dites afirmacions.

Dilluns passat vam saber per informacions periodístiques, en un to gens crític, com la vicepresidenta espanyola va instar el president del Tribunal Constitucional que copsés la rellevància d’impedir la investidura del president Puigdemont.

Tant si la desavinença entre els magistrats del TC era real o no, la trucada queda confirmada i el resultat també: retorçadament es permet la investidura del president, però sotmesa a una gimcana impossible. Deixant de banda que, per ser investida, a una persona que no està privada dels seus drets no li cal cap mena de permís de ningú. Si tanta és la confiança en la separació de poders i en la solvència i la saviesa dels magistrats, per què des del govern central és recorda el que, segons totes les aparences, és obvi i estava cantat?

Igualment, el ministre de Justícia un cop més ha llegit l’agenda judicial, donant fets i dates. Si hi hagués separació de poders, cap membre de l’executiu hauria de saber res de cap mena de procediment, res més que el que sabem la resta dels mortals. Si en sap res, caldria preguntar-se com i per què. Les respostes serien més inquietants que les preguntes. I si el que fa el Ministeri de Justícia és dictar l’agenda al jutge, aleshores l’esvoranc democràtic fora encara més colossal.

La llibertat de Forn es condiciona no al seu comportament, sinó al de tercers

Les mateixes resolucions del TC que estableixen sense base legal un dèdal procedimental  per a la investidura del president Puigdemont, després reblat, estan redactades en un to, diria que exculpatori, especialment la primera. La consciència d’operar en el buit legal en podria ser la causa.

Finalment, la interlocutòria per la qual es denega l’excarceració del conseller Forn posa negre sobre blanc que, mentre un sigui independentista, encara que abjuri de càrrecs i manifesti un acatament constitucional no exigit enlloc, sempre queda als atzars del que facin altres. Sense anomenar-lo queda assenyalat el president Puigdemont.

A més de criminalitzar el sobiranisme, malgrat que es reconeix que és legítim –contradicció insalvable-, s’atribueix absència de voluntat pròpia al conseller Forn. En efecte, queda com alienat a la voluntat d’un altre, el president. Aquesta afirmació, al cap i a la fi, ve a dotar el sobiranisme d’una nova conceptuació: la de secta. Tots sotmesos al líder. Peça nova en l’argumentari oficial.

I el que és més greu. La llibertat de Forn es condiciona no al seu comportament, sinó al de tercers. En una sola resolució hem trencat dos principis del dret penal democràtic: no castigar els pensaments o creences (el fur intern és inaccessible al dret i al dret penal molt especialment) i que cadascú respon pels seus propis actes, no pels actes dels altres.

En relació amb la Catalunya sobiranista, l’electoralment guanyadora, l’estat de dret és una entelèquia

Vistes només aquestes poques mostres –poques per una setmana potser no!- queda palès que, si més no en relació amb la Catalunya sobiranista, l’electoralment guanyadora, l’estat de dret és una entelèquia.

Com va dir el president del CGPJ a l’acte d’inauguració de l’any judicial el setembre de 2017, la unitat d’Espanya és la base de l’estat de dret. Aquest disbarat jurídic i polític mostra ben clarament quina és la font del dret –o de la força revestida amb pobres parracs jurídics. En efecte, la unitat ha passat de figurar entre d’altres béns jurídics a protegir i a contrapesar a ser el motor de l’Estat. Ni la democràcia, ni la separació de poders, ni la interdicció de l’arbitrarietat, ni la llibertat, ni la justícia, ni el pluralisme polític, ni la igualtat ni els inalienables drets fonamentals són ja la base de l’estat de dret.

Però si consultem tant les lleis com la jurisprudència i la doctrina acadèmica, veurem que la unitat de la pàtria no es cap principi jurídic de dret. No cal gastar gaire tinta per a això. En aquest estat de coses, el que es basteix sobre la unitat de la pàtria, amb oblit de l’article 1. 1. La Constitució serà un Estat, però no un estat de dret.