Avui hem fet un pas més en aquesta sensació de societat que cau a trossos. I un pas de gegant. Però, repassem anteriors capítols. Tot augmenta de preu sense fre, els sous són cada cop més baixos i les feines més precàries, els joves només pensen en com fotre el camp d'aquí, el Gobierno presenta mesures “socials” amb tuf a propaganda i les ha de rectificar al cap de dues hores perquè les ha venut algú que viu als afores de Raticulín i no coneix la realitat, etc., etc. I una qüestió que tothom defuig i petarà aviat: qui pagarà l'estat del benestar? Amb les pensions, per exemple, tenim un debat apassionant. Ens hauríem de jubilar abans per deixar espai als joves, però aquests joves ―els que no marxin― tindran feines al món Glovo (concepte) i ―per tant― pagaran uns impostos ínfims amb els quals s'hauran de cobrir les pensions dels que ara diuen que haurien de jubilar-se amb 63, però com que viuran fins als 95 estaran 30 anys de la seva vida cobrant una pensió, si fa o no fa, els mateixos que hauran estat cotitzant. I com més anys vivim, més mala salut de ferro tenim durant més temps, cosa que implica més despesa sanitària. Com deia aquell, i això qui ho paga? Vaja, un escenari tan bonic que, per comparació, fins i tot el preu de la llum sembla un problema menor.

Doncs bé, el pas cap al desori més monumental del que li parlava en la primera línia són les xifres de la gent gran que mor sola a casa seva. No hi ha dades oficials, perquè l'administració no fa cap recompte, cosa que és certament SEN-SA-CI-O-NAL! Perquè, com va dir el poeta: paqué? Si no hi ha xifres no hi ha problema. I en la societat del “m’agrada” i de la propaganda que es desfà com un bolado, oi que no volem problemes? Però resulta que els bombers, que són els que van a obrir les portes dels habitatges dels difunts, sí que tenen dades. I, segons ha pogut saber la redacció d'informatius de Catalunya Ràdio, des d'aquest gener els de la Generalitat han trobat 98 persones més grans de 65 anys mortes a casa seva. Això vol dir... UNA CADA TRES DIES! I aquí no hi ha les dades de Barcelona capital perquè la ciutat té el seu propi cos de bombers. I ells el 2019, per exemple, van trobar 102 persones de més de 61 anys mortes al seu domicili. Això són dues cada setmana. Ara bé, aquesta no és la xifra real. No, perquè hi ha serveis que els fan els Mossos, el SEM o les policies locals. Això en un país on viuen soles unes vuit-centes mil persones, el 43% de les quals tenen més de 65 anys.

Al món hiperconnectat, mentre funcionin els routers, cada cop mor més gent sola. En silenci. A casa, que és el lloc on abans s'hi moria la gent. Però ho feien envoltats de la família. A la societat on neguem el dolor i el patiment, vam decidir que era millor morir-nos als hospitals, envoltats de màquines que amb l'últim sospir queden en silenci. Perquè a casa... és que ho veu la canalla i a veure si tindran un trauma. I, sobretot, que les criatures no tinguessin pas un trauma descobrint que la gent es mor! I ara tornem al lloc d'on veníem, però la família ja no hi és. Ni els amics. Ni ningú que ens estimi. Si cada cop vivim més sols, com volen que ens morim? Coi, doncs sols! Bé, o solis.

I en el fons, al conjunt de la societat ja ens va bé així. Perquè, com que volem un món asèptic que ens amagui la trista i crua realitat que tant ens neguiteja i ens ofèn, creiem que desterrant les morts a la soledat d'un pis de no sabem on, adeu problema. I ens creiem que, d'aquesta manera, aconseguim la felicitat de la ignorància. Sense haver entès que el dolor vol dir existir i que sense dolor no existeixes. Viure és dolor. I el dolor és el que et permet entendre que és l'amor, l'ingredient necessari perquè cap persona que s'ho mereixi mori sola.