Aquests dies cada dia fa un any d'alguna cosa de la COVID. O del COVID. Que ja no sé si és masculí o femení, tot i que fa un any havíem quedat que era femení. Un desconcert que no deixa de ser una metàfora de la cosa. Perquè se suposa que quan fa un any de tot, hi ha coses que haurien d'estar clares. I altres no haurien de passar. I si passen, haurien d'explicar-se. Encara que sigui de tant en tant, els ciutadans ens mereixem una miqueta de respecte. I que ens tractin com a adults.
I què passa que no hauria de passar? Doncs miri, per exemple que la famosa vacuna d’AstraZeneca no s’administri a Espanya als majors de 55 anys, al contrari del que estan fent països del nostre entorn com Itàlia, França, Dinamarca, Suècia, Alemanya o la Gran Bretanya i seguint el criteri de l'Agència Europea del Medicament. La Generalitat ho ha demanat per carta al Gobierno i el Col·legi de metges i el Consell de Col·legis de Farmacèutics sol·liciten al Govern que tiri pel dret, però el Ministerio no obre boca. Ni sí ni no. Masculí o femení? Per què no ens ofereix una explicació? Potser saben alguna cosa que nosaltres no sabem i, llavors, amb més motiu ens l'han de dir. El que no té cap sentit és que callin i, mentre, es deixin de vacunar milers de persones que per edat haurien de ser prioritàries. Per què? Perquè els hi va la vida.
Un any després sabem perfectament qui té més risc de morir si s'infecta de COVID. I la societat té l'obligació de protegir aquestes persones. Hauria de ser un objectiu fonamental vacunar aquestes persones. I cada una de les que mori perquè no s'ha pres a temps una decisió que sembla molt clara hauria de pesar sobre la consciència de qui ni fa ni explica per què no ho fa. I al final, què tenim? Que, què tenim? Doncs grups que no són de risc ja estan vacunats i grups de risc encara no. De risc de perdre la vida, eh. Per una decisió que no se sap per què no la prenen. Un any després, tot anirà bé. I seguirà anant bé.
També un any després ens diuen que això de desinfectar les superfícies no serveix de res perquè el virus està a l'aire. I això ho han descobert ara, quan ens hem gastat milions d'euros en uns productes que ofenien el nostre olfacte més que un passeig per la zona de colònies i perfums d'uns grans magatzems. I llavors recordem quan a les botigues ens feien dur guants i no mascareta. I com quan tornàvem de comprar netejàvem amb alcohol fins i tot el paper de WC, perquè el virus no ens entrés al cos per la rereguarda. Total, que hem fet el préssec en una cosa que ja se sabia fa 102 anys i mig, quan allò de la grip espanyola.
I, parlant de grip, en aquest cas de la normal, la de tota la vida... Aquesta setmana ens han dit que aquest any només hi ha hagut un cas. Només un? Serà un de detectat. Perquè un, exclusivament un i cap més altre és impossible. Però, esclar, aquí hauríem de recuperar aquell argument sobre els casos de COVID. Fa un any que donem una xifra d'infectats que passa com a real, però que no ho és perquè és impossible saber quantes persones s'han contagiat en un dia. O en una setmana. O des de fa un any. Només ho sabríem si féssim una prova a tota la població cada dia. I no és el cas, oi?
I una última cosa que algú ens hauria d'explicar. Tothom parla de la variant britànica, però si les fronteres estan tancades i només es pot viatjar a aquella zona amb una PCR negativa, com és que la soca ha arribat a mig planeta? Perquè no desinfectem les superfícies amb prou força? Un any després estaria bé saber-ho.