M'és igual de qui és la culpa. Però si m'ho pregunta, li diré que és de tots dos. Exactament igual. Perquè dos no es posen d'acord si un no vol. I en el cas que ens ocupa, quan no és l'un qui no vol és l'altre, depenent de com bufa el vent. I del tacticisme de cada moment. Sempre hi ha un retret i un “i tu més”. Els greuges mutus comencen un dia de l'espai de temps infinit anterior al big bang i acaben demà. I quan arriba demà i aquest demà passa a ser avui, torna a ser demà. Sempre és demà.

Esquerra i Junts voldrien enviar-se mútuament a la paperera de la història però els seus votants no els ho permeten. I cada nit electoral els provoquen l'amargor d'haver de mirar per la finestra i comprovar com el veí emprenyador continua vivint al pis del costat. I no hi ha manera que marxi del barri. En privat (moooolt) i també en públic (cada cop més) els uns garlen dels altres (i viceversa) com quan als personatges dels tebeos els surten serps per la boca.

Avui mateix s'han enfadat molt (tots dos) per la posició mantinguda pels seus respectius membres a la Mesa del Parlament quan els tocat tractar el vot delegat del diputat de Junts a l'exili, Lluís Puig. I tant ells (tots dos) com els “seus”, aquests comptes de twitter que intenten fer-nos creure que la realitat són ells, se les han fotut com els estats se les foten a la recerca d'una caixa de vacunes. I després han seguit perquè Junts no ha aplaudit el discurs d'investidura de Pere Aragonès. I ja tenim un greuge més per afegir a la llista.

Total, que avui seguim sense govern. Per culpa dels uns i dels altres. I dels altres i dels uns. I dimarts tampoc n'hi haurà. I automàticament es posarà en marxa el famós mecanisme dels dos mesos. Dos mesos més de termini per arribar a un acord i investir -o envestir- Pere Aragonès. O per repetir eleccions, en cas que no hi hagi pacte. Des del 28 de setembre estem sense president per la inhabilitació de Quim Torra i des del 21 de desembre tenim un govern provisional amb un vicepresident fent de president. Afegir-hi aquest nou termini vol dir que en total haurem estat vuit mesos amb un govern que sí però no. I, miri, si el nostre país fos un Paradís on de les fonts hi brollessin xocolata, cervesa molt fresca i ampolles de garnatxa blanca (a triar) i del cel caiguessin turbots salvatges, xuletons, ventresques de tonyina i truites de carxofes, doncs no passaria gaire res, oi? Però és que resulta que som un país que pateix una pandèmia amb més de 21 mil morts i on les vacunes no hi arriben, una xifra indeterminada de persones que patiran seqüeles físiques i mentals, una sanitat trinxada, una crisi econòmica que ja veurem si serà terrible o encara pitjor, milers d'autònoms que han perdut el seu negoci, milers de persones aturades o en uns ERTO que ja veurem com acabaran i un Estat que no pararà fins convertir-nos en farina. No tinc molt clar que vuit mesos sense un govern com tocaria sigui la millor idea, però tampoc tinc molt clar que la solució sigui un govern amb dos partit que s'odien, que es passen el dia tibant una corda en direcció contrària, que no tenen cap empatia i que han decidit oblidar que és la generositat.

Israel ha celebrat quatre eleccions en menys dos anys. I tot continua igual. O pitjor, perquè després dels resultats de les últimes podrien haver d'anar a les cinquenes. El problema és que per motivar el vot emocional has de crear bàndols i quan crees bàndols i les coses estan al 50%, l'entesa necessària per desencallar la situació és impossible. I ja pots anar convocant eleccions, que el resultat es modificarà unes dècimes amunt o avall, però no canviarà. Fins que algun dia la gent se'n cansi i llavors alguns tindran un disgust. I aquesta última frase va pels d'aquí.

Pel que fa al ple d'avui, destacar que continua el filibusterisme constitucional hereu de l'esperit del famós 6 i 7 de setembre, però els alumnes ja han ens han demostrat que pensen superar als mestres, perquè ara els catedràtics són ells. O sigui, a més això.