L'altre dia sentia un debat sobre les mesures per intentar millorar la salut del medi ambient. I va sortir allò de l'ecologisme de classe, també conegut com el “degut a que tots som milionaris, ara tots ens canviarem el cotxe com qui canvia una bombeta”. Però també va sortir el tema de les actituds personals per evitar que el planeta rebenti. I van anar a petar al fumar. El resum de la qüestió plantejada seria: “la contaminació mata milers de persones cada any, com el tabac. Però així com la contaminació afecta tothom, el tabac només a qui fuma. Per tant si jo fumo, és el meu problema”. Doncs miri, no. No és ben bé això.

Vostè pot fumar el que vulgui, efectivament. Allà vostè. Però no, no és només el seu problema. Que vostè fumi és problema de tots. I de totes. Perquè si vostè fuma té més risc de patir problemes de salut que la població no fumadora. I si vostè té problemes de salut usarà la sanitat pública. I això val diners. Per tant, la societat acabarà pagant perquè a vostè el curin dels efectes del seu vici. Ei, que encantats de fer-ho perquè vostè és molt bona persona, però tingui clar que la seva decisió de fumar, ha perjudicat el conjunt de la societat. I que mentre el tracten a vostè de les conseqüències de la decisió que vostè deia que només l'afectava a vostè, vostè està ocupat la plaça d'una persona que ha emmalaltit per culpa de la contaminació. Que ho sàpiga.

En resum, si vostè fuma, vostè ens perjudica. I aquí entrem al següent debat: medi ambient i egoisme. A que estem disposats a renunciar per salvar el planeta?

Esclar, tots volem comprar roba molt barata i tenir l'armari ple. Però per tenir roba barata, la roba s'ha de fabricar a euro la peça a l'altra punta del món. Sense entrar en l'esclavitud de qui ho fabrica, que seria una altra qüestió a tractar, aquesta roba l'hem de transportar fins aquí. I això contamina. Molt. I perquè la peça surti a euro la unitat cal usar teixits i tints gens naturals, amb una fabricació que contamina molt i d'impossible reciclatge posterior. I això també contamina. Si volem roba sostenible, les camises a 100 euros. I si no les podem pagar, doncs a vestir-se amb sacs.

Esclar, tots volem fer vacances a Nova York. O fer un creuer. Vostè, jo, el veí, la tieta de Cunit... 100 milions de persones a Nova York i fent creuers. I això contamina mooolt. Per tant, fora viatges. S'ha acabat tornar de vacances explicant que vas descobrir un restaurant a la 6ena avinguda amb el carrer 43 o que vas sopar amb el capità del “Gomit in the Sea”. Fiqui-s'ho al cap, si volem salvar el planeta vostè no podrà anar en sa vida a Nova York ni fer un creuer. A casa i amb el vano perquè l’aire condicionat contamina.

Esclar, tots volem menjar sushi. Mmmm, com ens agrada el sushi, oi? Però perquè tot el planeta mengi sushi, el planeta necessita cada dia 7 mil milions de salmons, 7 mil milions més de tonyines, de verats, de llobarros, de peix mantega... Multipliqui això per 363 dies, perquè per Nadal i Sant Esteve no mengem sushi. Produir i transportar tot això és insostenible. Si volem salvar el planeta, adéu sushi i hola sopa de pa sec i plats de patates amb bledes.

I així un munt d'exemples que ens condueixen a les tres grans  preguntes: 1/ a què estem disposats a renunciar nosaltres, individualment, per salvar el planeta de tots?, 2/ a què estem disposats a renunciar com a societat? I 3/ quin model alternatiu acceptem?

Les respostes a aquestes i altres preguntes semblants seran les que marcaran la línia a partir de la qual realment volem salvar el planeta.