Dijous passat, durant la reunió de la Junta de Portaveus, la majoria indepe del Parlament va eliminar de l'ordre del dia el punt on es demanava constituir una comissió d'investigació per aclarir si el Govern de la Generalitat va espiar o no periodistes i polítics. Error. Gran error. Perquè si va passar, si va haver-hi espionatge, tenim dret a saber-ho. I tenim dret a saber per què van ser espiats polítics i periodistes. I qui va fer-ho té l'obligació de donar explicacions. I si no va passar, si no es va espiar ningú, tenim dret a aclarir qui ha difós la bola i amb quina intenció.
I si tu no acceptes una comissió d'investigació sobre un tema, sembla que tinguis alguna cosa a amagar sobre aquest tema. I si tens alguna cosa a amagar, llavors és quan és més necessària la comissió d'investigació.
També dijous sabíem que Javier Negre, autor de la famosa peça “Los nueve maestros catalanes de la infàmia”, publicada el cap de setmana passat a El Mundo, anava a una comissaria de Madrid per presentar-hi una denúncia per calúmnies, odi i violació de la intimitat de la seva família.
I ho sabíem perquè hi anava amb les càmeres del programa de TV on col·labora. I ho sabíem perquè el programa connectava en directe amb la porta de la comissaria. I ho sabíem perquè Negre ens explicava que ell, que havia assenyalat uns professors, ara es veia assenyalat. Per tant, d'alguna manera ens estava dient que “Los nueve maestros catalanes de la infàmia” també podrien presentar una denúncia contra ell per calúmnies, odi i violació de la intimitat.
No cal ser gaire espavilat per adonar-se que allò era un teatret. Negre tenia unes quantes opcions per afrontar la situació. Bàsicament tres: 1) presentar la denuncia sense dir res públicament, 2) aprofitar el programa per anunciar la denúncia, però des del plató, o 3) aprofitar el programa per anar a la porta de la comissaria i convertir la denúncia en un espectacle. I el va triar la tercera. Res a dir. Però quan un periodista decideix convertir-se ell en la noticia, és que aquest periodista busca alguna cosa més que informar.
Estic defensant que els periodistes siguin “assenyalats”? No. Si entenem per “assenyalats” que algú faci córrer fotos de la teva família o informacions relacionades amb la teva vida privada. Si “assenyalats” vol dir denunciar que el que publica un periodista és infame, llavors no tinc prou dits. I això que hi incloc els dels peus. Sí, esclar, perquè llavors entrem en el camp de la crítica.
El que estic intentant dir és que hi ha periodistes que publiquen coses amb un determinat objectiu, formant part d'una determinada estratègia que no té res a veure amb el periodisme, sinó amb la guerra bruta i en què el periodista només és una corretja de transmissió. Coses, per cert, que no necessàriament han de ser del tot certes. I, de vegades, aquest objectiu no té res a veure amb la informació, sinó amb la intoxicació. I potser aquest és el cas. Mirem-nos-ho.
He agafat dos moments de la peça que ha generat la situació que ens ocupa. El primer és el collage amb les fotos de tots els professors:
El segon és un fragment d'un dels retrats que fa Negre. He triat aquest com en podria haver triat qualsevol dels altres, perquè explica amb pèls i senyals moments de tots els professors.
Vist? Molt bé. Ara fem-nos algunes preguntes. Què aporten les fotografies dels professors a la noticia? Ajuden a tenir més informació? O ajuden que si van pel carrer algun sonat (o sonada) faci alguna cosa estranya? I si les fotos no aportessin res, per què es publiquen? Per coaccionar els professors, que ara poden ser identificats per persones de dins i de fora de l'escola? No afirmo, pregunto.
Que la professora de la fotografia individual organitzi trobades de salsa, és important en el cas que ens ocupa o és una dada perquè algú amb ganes i temps pugui saber on les organitza i anar-hi a fer una visita? És important saber on va estudiar? I si és mare o no? Una nena de 12 anys que, presumptament, explica el que passa en un pati, recorda l'hora exacta dels fets? I recorda tan exactament les frases presumptament expressades com perquè un periodista les posi entre cometes?
A la peça es donen com a certs uns fets que no han estat ni provats, ni jutjats. Són uns fets denunciats per una de les parts que a la peça no han estat contrastats amb l'altra part. I si al final es demostrés (és una hipòtesi, no afirmo) que tot fos una invenció d'un dels pares, membre de la Guàrdia Civil, i atiada pels seus comandaments i per un partit polític? Llavors què? Qui rescabala els professors del mal sofert? En Negre anirà amb les càmeres del seu programa a ensenyar-nos en directe com es presenta una denúncia contra si mateix?
I sobre això d'assenyalar famílies, cosa que no m’agrada i que condemno rotundament, pregunto: hi ha famílies i famílies? És a dir, unes sí que poden ser assenyalades i les altres no? Hem de deixar en pau les famílies de tothom o només les d'alguns? Ho dic per aquest interessant moment protagonitzat pel senyor Negre, usant la seva habitual simpatia i jocositat al servei del rigor més extrem: