Si un servidor tingués ganes d'una miqueta de moviment judicial sobre la seva humil persona, ara escriuria què penso exactament del jutge Llarena. Amb tots els adjectius que vostè pugui imaginar i multiplicats per infinites vegades infinit. Però amb tanta pluja, la veritat, no ve gaire de gust començar a rebre querelles, respondre preguntes de fiscals i jutges... Ah, i la Ciutat de la Justícia no és molt cèntrica.

Per tant, deixem-ho que no en soc gaire partidari. Del senyor Llarena, vull dir. I que veuria amb bons ulls que ell sí que hagués de visitar la Ciutat de la Justícia. I no precisament com a jutge. I que sortint d'allà, després d'explicar-nos com aplica ell la justícia, visités algun dels nostres bonics centres penitenciaris. I que l'estada fos llarga. Mooolt llarga.

Ara bé, la meva opinió sobre Llarena, que no pot ser més negativa, no vol dir que defensi anar a llançar pintura groga al portal de l'edifici de Sant Cugat del Vallès on aquest ciutadà hi té un pis. I no només no ho defenso sinó que ho condemno totalment. I no entenc l'acció. I no li veig la utilitat. De què serveix omplir de pintura groga l'entrada d'una escala de veïns? És que les coses han de tenir un sentit i un objectiu i en aquest cas no sé veure'l.

“No, és que no pot ser quedar-nos de braços plegats”, diuen alguns dels que defensen l'acció. Molt bé, ja hem pintat el portal, i ara què? Ha passat alguna cosa? Llarena ja ha fet la feina que li va ser encarregada per l'Estat i dos pots de pintura no canviaran res. “No fer res sí que no canviarà res”, diuen altres partidaris de la pluja de pintura. Bé, doncs quan l'efecte de la pintura faci l'efecte que se suposa que haurà de fer i tot sigui molt diferent, ja m'avisaran.

El problema és que la pintura ha rebotat al portal i ens ha esquitxat coses molt estranyes. El premi és per aquesta:

Llarena

A veure, que això ho digui un ésser unineuronal que s'ha begut fins i tot l'aigua dels gerros després d'una tarda de diumenge en un local pintat de rosa, amb llums de neó i situat entre dues granges de garrins que omplen l'ambient amb la seva característica olor, doncs miri...

Que això ho digui el finalista del campionat mundial de cunyats quan veu que ho té tot perdut i decideix llançar la casa per la finestra, doncs pobret, tothom té dret a destruir la seva reputació com cregui convenient.

Ara bé, que això ho digui algú en nom d'una associació de jutges, què vol que li digui jo ara a vostè, oi? Sap això que està pensant vostè que estic pensant jo? Doncs més. Però molt més. I encara més.

Comparar l'absurditat de llançar dos pots de pintura a un portal amb la Nit dels Vidres Trencats és una falta de respecte tan gran al patiment causat per un dels episodis més lamentables de la història de la humanitat. És una banalització de l'horror tan inadmissible. I, sobretot, és un insult tan cruel a la memòria dels 91 jueus assassinats i als 30 mil que van ser detinguts i deportats a diversos camps de concentració durant aquells fets que van ser l'inici de tota la resta del que va venir després.

Quina vergonya. Quina manera de frivolitzar l'odi. Quina falta de cultura. Quanta ignorància. I sobretot, quins criteris més estranys hi ha a Espanya a l'hora de triar segons quins jutges.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat