26 de gener del 2018. L'Estat espanyol, a través del seu govern, decideix recórrer al Tribunal Constitucional la candidatura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. L'objectiu és impedir la votació, paralitzar el ple d'investidura i apartar Puigdemont de la Plaça Sant Jaume.

Aquell mateix dia, Alfredo Pérez Rubalcaba, exvicepresident del Gobierno, exlíder del PSOE i, sobretot i per sobre de tot, home d'Estat és entrevistat a Onda Cero. I allà diu això: “L'Estat pagarà el cost de desfer-se de Puigdemont. Ara el que estem discutint és el cost que paguem”. I aquestes paraules ho expliquen tot.

Que ningú s'equivoqui, a l'Estat li llepa un peu (i part de l'altre) el que li digui Europa sobre la seva justícia, sobre la seva forma creativa d’aplicar la llei i sobre la seva democràcia. Que ningú s'equivoqui, els fets ens han demostrat, fins i tot als que pensàvem el contrari, que a Marchena li és igual tenir una taca al seu expedient. O 23. Ell i la Brigada Suprema han actuat en nom d'un Estat que no pensa moure ni un dit per solucionar el problema català amb diàleg i pacte. El “Problema Català” es soluciona a hòsties des de fa segles i queda clar que no està previst canviar la metodologia.

Ruben Amón, un articulista de Madrit (concepte) poc sospitós de ser indepe, escrivia divendres a ElConfidencial: “La negligencia del Tribunal Supremo ha proporcionado al soberanismo una nueva victoria de propaganda, entre otras razones porque la sentencia de la Justicia europea sobrentiende que Junqueras ha sido expuesto a un proceso judicial completamente anómalo e irregular. No podía haber sido juzgado sin el beneplácito del Europarlamento —el famoso suplicatorio— ni debía haber permanecido en prisión provisional. Semejantes evidencias no contradicen los delitos en que ha incurrido ni lo convierten en impune, tampoco suponen la nulidad del proceso ni la puesta en libertad —la sentencia es firme, pero ridiculizan el procedimiento del Supremo y pervierten la reputación clarividente que se le atribuye al juez Marchena”.

I aquest és el cost del que en parlava Rubalcaba. Ja els poden dir negligents o ridículs, com en el cas d’Amón. O el que sigui. Això a l'Estat, representat en aquest cas per Marchena, li rellisca. Perquè l'Estat està disposat a pagar el preu que calgui per salvar l'estatus actual. No els importa deixar la imatge de la justícia, de la policia o els seus mitjans de comunicació a l'alçada de la planta -4 d'un bar de carretera amb neons. Escolti, però si van fer que el Rei Joan Carles abdiqués després de fer-lo humiliar públicament de la manera més sòrdida possible obligant-lo a dir al mig d'un trist passadís mancat de qualsevol dignitat allò del “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverà a ocurrir”.

A partir d'aquí que el Tribunal de la UE digui que la Brigada Suprema va passar-se la llei per allà mateix, vostè creu que els afecta el més mínim?