Cinc de desembre del 1990. Camp Nou. Barça i Madrid juguen la supercopa d'Espanya. Arbitra Urizar Azpitarte. Els blaugranes perden 0-1 i Chendo li fa una dura entrada a Hristo Stoitxkov i el blaugrana hi posa més pa que formatge. L'àrbitre no pica i el jugador protesta. Cruyff surt de la banqueta i s'hi afegeix. L'àrbitre expulsa l'entrenador i instants després nota un fort dolor a la part superior del peu. El búlgar l'ha trepitjat. Ell sosté que no ho ha fet i així ho diu als seus companys i a la premsa al final del partit. I ho diu tan convençut que molta gent se'l creu, però les imatges de la TV ho deixen molt clar. Sí, l'ha trepitjat.

Anys del 2017 al 2021. En aquest espai de temps el jutge espanyol Pablo Llarena intenta una vegada i una altra aconseguir l'extradició del President Carles Puigdemont. Són quatre anys de fracassos. Sense descans. Cada cop més sonats i més evidents. L'últim ha estat a l'Alguer, però abans hem tingut tres retirades d’euroordres (TRES) a l'últim moment per, d'aquesta manera, intentar evitar evidenciar encara més el ridícul. Hem tingut també Schleswig-Holstein, l'hòstia amb la mà oberta i balcons a la plaça de l'ajuntament el dia del concert de Festa Major més bèstia que es coneix des que els dinosaures anaven amb bolquers. I, en definitiva, hem tingut al President i eurodiputat Carles Puigdemont, als també eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí i al conseller Lluís Puig passejant-se per Bèlgica, Alemanya, França, Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Països Baixos, Regne Unit, Suècia, Suïssa i ara Itàlia. De seguir amb aquest ritme, aviat serà més ràpid citar els països europeus per on NO han passat encara.

Doncs bé, al llarenisme constitucional li passa com a Stoitxkov, que encara avui nega la realitat i acusa Urizar Azpitarte d'haver-se inventat l'agressió. No, no, allò va passar. I el llarenisme constitucional defensa que la Terra és plana tenint davant dels nassos una foto del planeta feta des de l'espai. El problema és que aquesta persistent tossudesa en fer el paperot davant les institucions europees, la premsa i l'opinió pública val molts diners. Quants? No se sap. Però si que sabem que són diners que paguem vostè i jo i que s'estan llençant per culpa de la cursa d'un senyor cap el no res per intentar demostrar que no, que Stoitxkov no va trepitjar Urizar.

Els professionals de la justícia de mig continent passen vergonya aliena veient l'obstinació fanàtica de qui no se'n cansa de rebre revessos de tipus tècnic. Els fiscals i els jutges belgues que han hagut de gestionar les euroordres encara avui es pessiguen, com es pessiga ara la fiscal sarda, en veure el nivell demostrat per la justícia política espanyola. Intents de fer trampes que tothom veu, traduccions incompletes obviant paràgrafs a propòsit, errors de desconeixement legal propis de P3 i, sobretot, no voler acceptar que no, que no pots demanar extradir algú per un delicte que no existeix al país on presentes la demanda i que queda lleig retirar-la quan te la concedeixen per un delicte menor com és la malversació, i resulta que a tu no et convé perquè el que vols és empaperar a Puigdemont per sedició, rebel·lió i per les morts de la gosseta Laika i de Chanquete.

Tot això val molts diners. I temps. I el temps també són diners. Fins quan permetran que continuï aquesta despesa inútil? Escolti, que si volen seguir insistint, cap problema. S'ho paguen ells de la seva butxaca i llestos. I quan se'n cansin, ja ens avisaran. Però amb els seus diners.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat