Passaven uns minuts de les 11 de la nit. En Roberto Lázaro i un servidor fèiem guàrdia a l'exterior del teatre l'Atlàntida de Vic a veure si podíem gravar l'arribada del conseller Carles Mundó. Sí, feia fred. Perquè al desembre a Vic hi fa fred, sí. Però no és d'ara, no. Fa temps que això passa. Vam entrar un moment al bar a escalfar-nos i vaig consultar el mòbil. I allà vaig veure-ho clar. Al xat intern de la redacció d'El Nacional, la Maria Macià hi havia escrit: “Tenim una proposta per a la teva secció: Iu-tuber. Et cedim els drets si t'interessa”. No hi havia color! I el debut del nom ha estat amb aquesta peça:
Però tornem al nom de la cosa. Déu meu! ¿Com podia haver estat cec fins aquell moment i haver batejat els vídeos que farem als mítings i actes dels diferents partits com “El vid-iu decCampanya”? Res, home (i dona), res. Des d'ara mateix ha mort el vid-iu i ha nascut el Iu-tuber!!! “El Iu-tuber en campanya”. Però no pateixi, que encara pot aparèixer un altre nom més dolorós.
Tres quarts d'hora després d'haver pres aquesta decisió, finalment va arribar el cotxe on hi viatjava el conseller Mundó. Venia directament des de l'estació de Sants, procedent de Madrid amb l’AVE de 2/4 d'onze. El vehicle va aparcar a uns metres de la porta i allà va aparèixer ell. Amb el seu caminar britànic de passes llargues i suaus, que semblen acaronar el terra. Va acostar-se fins a un reduït grup de persones que l'esperava. Imagini l'abraçada més càlida de la que sigui capaç. Ja? Doncs així van ser totes. Ell, alt com un Sant Pau, s'inclinava i semblava que anés recollint els abraçats del fons de la foscor del lloc. El conseller tenia pressa, però vaig poder fer-li una pregunta.
Quan l'aforament va mirar cap on tocava, a molta gent se li van humitejar els ulls. Lògic. Estaven davant d'una persona que aquell mateix matí s'havia llevat en una presó i que ara estava davant de la seva gent tenint el bé més preuat: la llibertat. Després ja vindrà el judici, que aquesta és l'altra, però de moment en Carles Mundó avui ha dormit amb els seus llençols.
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va saltar de la seva cadira situada a tercera fila, va volar cap a l'escenari i es va llançar als seus braços. Va ser una abraçada amb molinet. Sí, ¿sap quan abraces algú i l'abraçada és tan intensa que la unió resultant gira a dreta i esquerra? Doncs això.
I mentre un servidor veia aquella escena que, de moment, és la imatge de la campanya, no vaig poder evitar pensar en el Carles Mundó persona. En aquell home que ara estava allà i que no feia gaires hores estava en una presó. T'engarjolen amb una decisió judicial, diguem-ne... “millorable”? T'hi passes 32 dies. Divendres et van fer sortir de la teva cel·la amb l'esperança de marxar cap a casa i vas retornar-hi per estar-t'hi un cap de setmana més. O no, perquè ningú et garanteix res. La situació de provisionalitat és total i absoluta. No ets una persona, ets un expedient que va amunt i avall. I dilluns et lleves. Et duen novament al Tribunal Suprem, sense saber si aquest cop també tornaràs a aquella cel·la o per fi dormiràs a casa. Esperes hores que et comuniquin la decisió. Et diuen que pots marxar. Tornes a esperar, ara per saber si podrà fer-se efectiva la fiança o no. Per fi surts. Agafes un tren i a les 12 de la nit d'aquell mateix dia, en comptes de tornar a casa a recuperar la teva vida, te'n vas a un míting i fas un discurs encoratjant la gent.
Déu n’hi doret, no troba?.