Matinal-migdia de dissabte de Comuns a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Amb Xavier Domènech, Pablo Echenique, Marta Ribas i Marina Albiol. A l’entrada ens han donat un tiquet amb dret a una consumició. I, com que era aquella hora tan equidistant, una part de la gent ha optat per la cervesa i l'altra, pel cafè amb llet. Els primers l'han encertat perquè al final de l'acte han aparegut patates (molt bones) i olives (d'aquelles amargants).

A diferència de la resta d'actes de tots els partits als quals hem assistit fins ara, avui ha estat impossible parlar amb el candidat. Per què? Ara l'hi explico. Primer, el resum visual de la cosa:

Bé, doncs hem intentant parlar amb en Xavier Domènech. Ell ens ha dit que cap problema, però que parléssim amb premsa. I premsa ens ha dit que no. Coses de la vida moderna.

Abans d'això, el candidat —que és de Sabadell— ha recordat aquella “Terrassa la Roja” que va plantar cara al franquisme. I ha parlat (molt bé, per cert) de l’exalcalde de la ciutat, en Jordi Balart, que va dimitir i va estripar el carnet del PSC. Segons Domènech, aquest gest li va servir per mantenir la dignitat d'aquest partit socialista que ha optat per Unió i no pels seus alcaldes progressistes.

Després d'explicar-nos que les enquestes no els donen bons resultats perquè amb ells sempre s'equivoquen, ha explicat la teoria dels dos blocs. Dos blocs que no saben res de la realitat de Terrassa ni del món.

Hi ha dos partits progressistes situats a cada un dels bàndols. El PSC és al bloc de Ciutadans, que és el d’Aznar, que els dona suport. Són els que ataquen l'escola pública, els que defensen privatitzacions, retallen drets als treballadors i defensen una precarietat que és un esclavatge. I aquest bloc, el de Ciutadans, viu de la confrontació amb l'altre bloc, que és el de la dreta i on s'ha situat l'altre partit progressista, que és Esquerra Republicana, una formació que no es vol fer gran.

Ha estat més o menys la mateixa argumentació que l'emprada per Pablo Echenique, presentat com “un dels germans de la corona catalanoaragonesa”. La diferència és que ell ha ofert una versió científica de la cosa, recolzant-se en la teoria de la navalla d’Occam (en referència al frare franciscà Guillem d’Occam), segons la qual l'explicació més simple de les coses és la millor i la més pròxima a la veritat. Per tant, el 21-D no hi ha set paperetes, sinó dues: la dels fronts i la de la clau —que són ells i que s'ha convertit en el símbol de la seva campanya.

Segons Echenique, en una banda dels fronts hi trobem la República Unilateral del demà passat, amb un Puigdemont que ha aconseguit un pacte entre el PEDeCAT i la CDC de la corrupció i una Esquerra de qui no sabem qui és realment el candidat. L'altre front de la banda dels fronts és el front d’Aznar. El formen “el partit taronja que es dedica a trencar la convivència a Catalunya i que, quan els ho dius, els molesta molt, perquè saben que és veritat”, la papereta d’Albiol, “que fa servir el manual de Marine Le Pen i de qui no cal dir res més”, i Miquel Iceta, “que un dia balla i un altre dia es fa selfies amb l'extrema dreta”. De la resta d'idees li destaco el concepte “un referèndum pactat és difícil, però és més fàcil que una república unilateral”.

Després, a diferència del que és habitual, darrere dels dos caps de cartell hi han intervingut la resta dels presents a l'escenari, Marina Albiol i Marta Ribas. I, també a diferència del que és habitual, després d'elles ha tornat a parlar Domènech per dir, micro en mà i pràcticament fora de l'escenari, que hi ha un milió d'indecisos, i que cal anar a convèncer-los amb la clau. I quan ho ha dit ha tret de la butxaca les claus de casa seva (dues) i les ha mostrat. Molts dels presents han fet el mateix i han començat a fer-les sonar.

Tenint en compte l'hora que era, ha semblat una crida col·lectiva per anar a la barra a fer el vermut. I, veient la cua que s'hi ha format, és evident que la convocatòria ha estat un èxit. La de pillar aquest milió de vots indecisos, ja ho veurem.