Avui sessió solemne d'apertura de la XIV Legislatura de les Corts Generals espanyoles. I, com pertoca, discurs del Rei. Espanyol. Amb una frase, pronunciada pràcticament al final, que ha aconseguit una cosa que sa majestat no aconseguia des de feia temps. I ha estat posar d'acord tothom. La signen els seus, els monàrquics, els que encara ara l'estan aplaudint, però també els republicans i els indepes: “España no puede ser de unos contra otros. España debe ser de todos y para todos”. Si la vol sentir, aquí la té:

Efectivament, Espanya hauria de ser de tots i per a tothom. El problema és que ho ha deixat de ser. Unilateralment. I d'aquí plora la criatura. Recordem dos moments recents?

1/ Quan Pasqual Maragall, veient que estava venint el que al final va acabar venint, va intentar reconduir la situació amb una reforma de l'Estatut. La resposta d'aquesta Espanya que no pot ser d'uns contra altres i de tots i per a tots va ser usar políticament el Tribunal Constitucional per menysprear, humiliar i invalidar el vot emès pels catalans. I, posteriorment, invalidar també el vistiplau del Parlament de Catalunya, del Congreso de los Diputados, del BOE i del DOGC i la sanció del Rei. Sí, sí, perquè el Rei va signar el 19 de juliol del 2006 un Estatut que després el TC va esmenar. O sigui, va esmenar al Rei. I la cosa va ser tan descarada i tan de Pepe Gotera i Otilio que encara avui diversos estatuts d'autonomia de comunitats espanyoles tenen en vigor articles que van ser declarats inconstitucionals pel tribunal de la cosa. ME-MO-RA-BLE!

O sigui, l'Espanya que no pot ser d'uns contra altres va respondre a l'Espanya que li oferia una mà estesa robant-li l'anell i el rellotge. Lleig!

2/ Quan el Rei fa el famós discurs del 3 d'octubre del 2017. Pel que va dir, sí esclar, però sobretot per com va ser usat el que va dir pels partits i els mitjans de comunicació de dretes i extrema dreta. Una utilització que ell, no només mai ha desautoritzat, sinó que ha validat filtrant posteriorment la seva valoració personal de les reaccions al discurs a través de “persones que treballen al seu costat cada dia”. I és així com sabem que “el Rei no es penedeix de res del que va dir. Com volen que se'n penedeixi?” i que “no canviaria una coma del seu històric discurs sobre Catalunya”.

Una utilització que inclou qualificar aquell discurs “del seu 23F” on va “assenyalar el camí del 155” i “es va guanyar l'afecte dels espanyols front a mitja Catalunya”. “De todos y para todos”, efectivament.

És allò que va dir Pablo Iglesias a la segona sessió d'investidura de Pedro Sánchez. Després que els líders del PP i VOX protestessin d'una manera vehement i fora de lloc per la intervenció de Mertxe Aizpurua, portaveu d’EH Bildu, al ple de dos dies abans, el vicepresident va considerar que aquesta apropiació, tolerada per part del Rei, “pot ser l'amenaça més gran per la institució”. I va afegir: “Joan Carles I, que venia d'on venia, era conscient que només podria perviure allunyant-se de la dreta”.

A no ser que la dreta i l’ultradreta siguin de tots i per a tots. I totes!